CRÒNICA DE DANSA

'Veneçuela': humà, massa humà

La Batsheva Dance Company penja el 'no queden entrades' al Mercat per a totes les funcions de 'Veneçuela', coreografia d'Ohad Naharin on indaga en les relacions entre l'individu i la comunitat

batsheva

batsheva

2
Es llegeix en minuts
Valèria Gaillard

Entrades esgotades per a totes les funcions de 'Veneçuela', l’última coreografia que Ohad Naharin presenta al Mercat de les Florsfins aquest diumenge. I és que a ningú se li escapa que la Batsheva Dance Company –que, per cert, Naharin ja no dirigeix– és sinònim d’excel·lència, i així ho han demostrat en totes la visites que ha fet a la capital catalana.

'Veneçuela', nom que va escollir per la seva sonoritat i que no té res a veure amb el país sud-americà, proposa un joc: una mateixa coreografia ballada per dos grups diferents de ballarins, i amb una llum i una música diferents. Lluny de ser una mera repetició, es produeix un ressò, una reverberació i la peça cobra una nova dimensió. La idea és mostrar com un mateix gest pot tenir significats diferents. Si busquem les vuit diferències entre les dues parts, en trobem una que salta a la vista: en la primera, que s’interpreta al ritme letàrgic del cant gregorià, els ballarins en cobreixen un altre amb uns trossos de llençol blanc. L’expulsen del grup, que tot seguit entra en decadència. En la segona, amb la música eixordadora del rock i l’electrònica, els draps blancs s’han convertit en banderes (inventades). Religió, política... la catàstrofe és evident i Naharin, israelià, ho sap de primera mà.

Risa i rebuig, alternativament

Notícies relacionades

Respecte al llenguatge coreogràfic, per 'Veneçuela' desfilen des dels típics moviments, aquí doblement accelerats, dels balls de saló, que contrasten amb la monotonia del gregorià, fins a les contorsions més dislocades, moviments entretallats i robòtics, que els ballarins interpreten un a un, mostrant la seva personalitat. Quant a imatges, destaca la cadència que creen els ballarins amb els peus quan corren, sincronitzats, per l’escenari, i que recorda el batec d’un cor, el de la comunitat. O bé el bonic quadre contemplatiu de les ballarines assegudes damunt dels ballarins, passejant-se amunt i avall de l’escenari, retrocedint i avançant.

'Veneçuela' suggereix, provoca el riure i el rebuig alternativament, hipnotitza, i tot això per indagar en les relacions entre l’individu i la comunitat. Naharin planteja en aquesta coreografia estrenada el 2017 que els individus es troben a un costat o l’altre de la frontera, resen un déu o un altre gairebé per atzar; remarca l’absurditat, en definitiva, en què es basa tot conflicte. De fet, el seu missatge és humanista i defensa, tal com es llegeix en el programa, que“viure junts és possible”.Ara bé, l’estupor amb què conclou l’obra sembla indicar que la coreografia, és a dir, la història del conflicte, però amb una música diferent i nous intèrprets, es pot renovar sense fi.