Cesk Freixas, la vida en un 'envelat'

Declaracions fermes i músiques amables,aquest divendres en l’obertura de Barnasants, entorn d’un lema que és un senyal d’alerta, ‘Feixisme mai més’, i les cançons acústiques deCesk Freixas. El trobador del Penedès va brindar una celebració de la col·lectivitat a l’Auditori amb les tonades acollidores del seu disc d’estrena, ‘Festa major’.

L’enunciat del festival d’aquest any “fa mal”, va dir la consellera de Cultura, Laura Borràs, que al costat del comissionat de l’Ajuntament, Joan Subirats, va acompanyar el director de Barnasants, Pere Camps, en el seu tradicional parlament inaugural. Però el “crit combatent” d’aquest 24è Barnasants s’explica, va apuntar, a propòsit del 80è aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i de l’actual “creixement de l’extrema dreta i dels postulats reaccionaris”. Camps va aprofitar per qualificar l’episodi d’aquests dies a Veneçuela de “cop reaccionari, antidemocràtic i antisobirà”, i per desitjar el ràpid alliberament de “tots i totes les preses polítiques”.

Política entre línies

Notícies relacionades

Cesk Freixas: "Em costa diferenciar el que és personal del que és polític"

¿Val la pena?

Pòrtic d’alt voltatge per a un recital de Cesk Freixas menys batallador, en termes ideològics, que altres vegades. El seu ‘Festa major’ apunta al món de lesemocions i de les experiències compartides, que és una altra manera d’expressar també un punt de vista desitjadament polític. Començant per aquest‘Pregó’en què va apel·lar a les coses senzilles i autèntiques: “No necessito res més que el teu amor i una guitarra”, va cantar a la manera del Jorge Drexler de ‘Guitarra y vos’.

Va ser un Cesk Freixas més subtil i lleuger d’equipatge, acompanyat per la inventiva guitarrística de Víctor Nin en l’elaboració de textures envoltants i de pulsacions rítmiques amb avantpassats ‘afro’. Aquest format de duo va expressar més personalitat que els embalatges elèctrics pop-rock de les seves últimes gires. Cura de les melodies i versos de pinzellada costumista amb algun brot d’èpica (‘Diumenge’, evocació de l’1-O). El nou cançoner gairebé per complet, combinat amb cites a Raimon (‘Al meu país la pluja’) i Maria del Mar Bonet (una rumbera ‘Què volen aquesta gent?’), i amb rescats celebrats com ‘La petita rambla del Poble Sec’, posant color a aquest “‘envelat’ imaginari” que va ser, per una nit, la sala 2 de l’Auditori.