Cesk Freixas: "Em costa diferenciar el que és personal del que és polític"

Cesk Freixas rebaixa tant l’electricitat com el discurs polític a ‘Festa major’, un disc de traços emocionals i sons majoritàriament acústics que estrena aquest divendres a L’Auditori (sala 2, 21.00 hores). Obertura del festival de cançó d’autor Barnasants.

Va publicar el disc el 4 de gener, coincidint amb el 15è aniversari de carrera. ¿Se sent a prop o lluny d’aquell primeríssim Cesk Freixas?

El 4 de gener del 2004 vaig fer el meu primer recital amb el meu nom, i estilísticament i literàriament em sento molt lluny d’aquella època, tot i que connecto amb la il·lusió i la innocència amb què m’ho mirava tot. Aquell 4 de gener va marcar el meu segon naixement.

¿Per què va voler ser cantautor?

Jo venia d’escoltar gent políticament compromesa, des d’Inadaptats fins a Víctor Jara. Artistes que entenien les cançons com a fotografia panoràmica d’una situació i com a mirall per fer-te preguntes i dubtar. Amb els anys he anat evolucionant. Segurament llavors la meva cançó era molt pamfletària i poc pensada, molt espontània. Ara intento pensar més les temàtiques i treballar-les.

Més enllà de l’aniversari, ‘Festa major’ no és un disc malenconiós, sinó més aviat vitalista.

Buscava un disc amb un punt d’obertura, amb més llum que els dos anteriors. ‘Protesta’ i ‘Proposta’ eren més pròxims al rock i més foscos en músiques i melodies. Ara volia un disc amb sensacions més optimistes, i, per això, el canvi de productor. Amb Roger Rodés i el meu guitarrista i arranjador, Víctor Nin, hem provat de fer una proposta que s’identifiqui amb d’altres que es practiquen lluny d’aquí: Jorge Drexler, Ed Sheeran, Mumford & Sons, Bon Iver. Una cosa més internacional i del segle XXI.

S’allunya del pop-rock.

Hem deixat una mica enrere l’estètica de guitarres elèctriques per buscar textures més acústiques i estudiar com casaven amb alguns elements electrònics, que ja vaig utilitzar als primers discos.

El títol sembla dir: “Hola, programadors de festes majors, ¡estic aquí!”.

No, no, el nostre circuit no és aquest, sinó el de músiques de proximitat: teatres, auditoris... És veritat que a l’estiu hi ha festes que a la tarda han començat a introduir músiques més d’autor, però el nostre propòsit no és ser teloners de Txarango o Doctor Prats. La idea és transmetre optimisme a través de la cançó d’autor, que de vegades s’associa al cantautor que posa el peu a la cadira i canta enfadat amb el món. El cantautor també es pot associar a l’alegria i la celebració.

A ‘Proposta’ ja es decantava pels missatges constructius.

Sí, tot i que no ho vaig aconseguir del tot. Va quedar un disc una mica fosc i potser algunes cançons eren massa explícites i paternalistes.

Els grups de mestissatge festiu dominen el circuit català. ¿Se sent fora de lloc?

Em sento ‘rara avis’ perquè no acabo d’encaixar als grans festivals ni tampoc a les sales i auditoris, perquè el nostre públic no està gaire acostumat a pagar entrada. Estem entre dues aigües. Però s’estan creant espais més propers a la música d’autor o acústica: festivals com l’Strenes o l’Acústica, o d’altres que se celebren en biblioteques o centres cívics.

Aquest disc és menys polític, tret que consideri que les emocions i els sentiments també poden ser polítics.

Exacte, quan construeixo una cançó sobre la meva filla o la meva parella ho faig des d’uns valors associats a una manera d’entendre el món i la vida. M’és complicat diferenciar el que és personal del que és polític. La línia és molt difusa. Però el disc parteix d’una situació personal: fa dos anys va morir el meu pare i va néixer la meva filla, fets que em van fer replantejar coses. En un terreny musical, el disc és un homenatge al meu pare, que feia anys que em demanava que fes un disc més alegre, amb cançons que em sortissin menys del fetge i més del cor.

El disc segueix un recorregut cronològic a través de les diferents fases de la festa major.

Des de ‘Pregó’ fins a ‘Cloenda’, parlant dels elements emocionals o sentimentals que envolten la festa. És una excusa per portar el meu discurs a un terreny conceptual que no havia tractat mai.

Hi ha sensualitat: “Bec de tu com si fossis un riu”.

He procurat deslligar-me de l’autocensura i deixar-me anar una mica més. Abans em preocupava que se’m titllés de ‘pàmfil’ o ‘romàntic’.

I es respira un elogi de la vida senzilla.

De poble, sí. El meu record de la festa major ve del meu poble (Sant Pere de Riudebitlles) i d’altres festes de l’Anoia i el Penedès. Espais on tothom es coneix i ho dona tot perquè les coses surtin bé. Aquesta celebració col·lectiva ens fa falta. En un moment de tanta càrrega política s’han d’introduir elements més vitalistes, una oxigenació.

Últimament hi ha un degoteig de cançons al voltant de l’1-O. La seva és ‘Diumenge'.

Sí, no podia faltar. Per la meva generació, els nascuts després de la Transició, l’1-O és una de les experiències més bèsties que haurem viscut en el terreny polític, amb molta intensitat i predisposició a canviar l’estat de les coses. Que després sortís millor o pitjor és un altre assumpte, però va ser un dia molt important, en què gent d’edats i colors polítics diferents vam defensar una mateixa cosa, uns valors elementals de qualsevol democràcia.

¿És dels independentistes que, a més d’estar enfadat amb l’Estat, ho està amb els líders del procés?

Sí, aquella energia i aquell impuls popular van venir poc determinats pels partits, van sortir de la gent. Quan tot això s’ha anat diluint i hem tornat als interessos partidistes som molts i moltes els que ens sentim desemparats i desenganyats. Xirinachs va escriure un llibre que encaixa amb el moment actual: ‘La traïció dels líders’.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

¿Considera que hi havia condicions per provar de desplegar la república?

Sí, i era en tot cas un procés que s’havia d’anar construint. L’1-O era un punt de partida. El país de ple dret no es crea d’un dia per l’altre, i haver guanyat el referèndum ja deixava anar un missatge que allò havia d’anar cap endavant. Les majories segurament haurien augmentat quan s’haguessin posat en evidència les possibilitats de construir democràticament un nou país.