Debut negre a la Suècia profunda

Lina Bengtsdotter es va criar a Gullspang, una petita localitat de la Suècia més desconeguda, inhòspita, deprimida i especialment colpejada per la crisi, on tots es coneixen i modestes cases de fusta omplen el gèlid paisatge a 220 quilòmetres de Göteborg. Amb 17 anys ‘es va escapar’ d’allà i va acabar instal·lant-se a Estocolm on va treballar de professora de Psicologia, es va casar, va tenir tres fills, es va divorciar, i va tornar a les seves arrels: ho va fer escrivint ‘Annabelle’, una novel·la negra ambientada al seu poble natal, que es va convertir en el llibre més venut del 2017 al seu país (100.000 exemplars), premiat com a millor debut, venut a 20 països i que a Espanya acaba de publicar Planeta. 

Al saló de la casa dels seus pares, a pocs metres d’una casa semienderrocada, antiga botiga de queviures, on quan ella era adolescent els joves celebraven festes clandestines on no faltaven l’alcohol, les drogues i el sexe –el mateix que apareix a la novel·la i que freqüenta l’Annabelle de 17 anys que li dona títol–, el riure contagiós de Bengtsdotter esclata quan admet com els agradava llavors coquetejar amb el perill: ‘Jugaven’ a escanyar-se i també a picar molt ràpid amb la punta d’un ganivet sobre la taula entre els dits de la mà. “Mai va morir ningú...”, assegura, a diferència del que passa a la novel·la, protagonitzada per la policia Charlie Lager (a Suècia ja té segona entrega), que també ha de tornar al seu natal Gullspang per investigar la desaparició de l’Annabelle.

Un cas per al qual l’autora evoca avui el d’una jove que va ser violada i assassinada anys enrere. Una altra història la va influir, aquesta ocorreguda el 1968 a Newcastle, on ella va viure un temps: la de Mary Bell, una nena anglesa d’11 anys que va torturar i va matar dos nens secundada per una amiga. “La realitat és pitjor que la ficció. Ho van planejar i van escriure ‘hem matat i tornarem a fer-ho’. Va fer que em preguntés com dos nens podien fer això. La mare de la Mary, prostituta i drogoaddicta, la maltractava; va créixer en un ambient problemàtic. Van ser víctimes i botxins alhora. La Mary va acabar lliure i va ser mare. Però no crec que puguis viure amb normalitat amb aquesta història al darrere”. I sorgeix la pregunta obligada, la resposta a què no s’atreveix a respondre, però sobre la qual reflexiona el llibre, de si el mal és innat o producte de l’entorn i les circumstàncies.    

Bengtsdotter assumeix que en la trama pesen les relacions entre amigues i entre mares i filles, i també les dones fortes, com les de la seva pròpia família, celebra orgullosa amb la seva mare a la cuina exercint d’amfitriona a un reduït grup de periodistes i recordant com la seva àvia va acabar la universitat havent-se quedat embarassada. “Les seves veus estan d’alguna forma a Charlie”, la detectiva esquerpa i independent, nena prodigi amb símptomes d’Asperger, que recorda a la Lisbeth Salander que va il·luminar el ‘Millennium’ del seu compatriota Stieg Larsson. “És una ‘outsider’, trenca els estereotips de la dona tradicional i porta una cuirassa perquè arrossega un passat que la va marcar quan vivia a Gullspang amb la seva mare alcohòlica”.    

Un alcoholisme, com el consum d’ansiolítics o drogues, que estén els seus tentacles en el municipi i en la novel·la. “En un lloc sense al·licients, amb poques sortides professionals, en un ambient sense futur, sobretot per als joves, que només pensen a marxar, però molts no poden, hi ha desesperança. I la gent pateix ansietat, depressió... i beu i s’automedica molt. I als llocs petits, on tot se sap, la gent no va al psiquiatre ni al psicòleg perquè no podrien ocultar-ho. Tot es queda a casa. No consideren la beguda o els problemes mentals una malaltia”, lamenta l’escriptora, que qualifica de “drama i vergonya” l’expansió de la drogoaddicció després d’evocar la seva millor amiga, que va morir de sobredosi.   

Notícies relacionades

BCNegra: allau d'autors i reivindicació de Chester Himes i el 'bolsilibro' policíac

Carlos Zanón: «El meu Carvalho és un vampir que busca l'estaca de fusta»

Lectora de Poe, però també d’Alice Monroe, Joyce Carol Oates, Lucia Berlin, Sylvia Plath o Richard Yates, no va escriure pensant a mostrar una imatge crítica de la societat sueca, com diuen molts autors nòrdics del gènere. “Vaig començar en una espècie de febre o rampell. M’interessa la ment humana. Em suggereix més i més preguntes”. No obstant, el mirall de Gullspang en què converteix la novel·la és de tot menys complaent, i també s’hi sent la xenofòbia. “Hi ha pocs llocs de treball i són precaris. I hi ha molts immigrants kosovars. És fàcil que sorgeixin comentaris racistes del tipus ‘ens treuen la feina’”. No li agrada gens a Bengtsdotter pensar que “el partit d’extrema dreta és el tercer més votat” al seu país. “El seu discurs, el populisme... fa molta por”, denuncia.    

Escrit abans del MeToo, al llibre hi ha un violador que no veu motiu per sentir-se culpable. “Jo vaig conèixer noies violades. Et deien ‘jo no volia, però va passar, havíem begut...’. Gràcies al MeToo les coses han canviat i molts homes, i dones també, s’han conscienciat sobre el que és abús i violació. Si és ‘no’, és ‘no’”.