Ajo: "Em falta un mil·límetre per agafar una metralleta"

Micropoetessa i, per tant, defensora de l’art de la condensació, la madrilenya María José Martín de la Hoz abreuja el seu nom com a Ajo, identitat pública que la va acompanyar ja als anys 90, quan era la cantant del grup de rock avantguardista Mil Dolores Pequeños. En tàndem amb Min, que no és altra que l’actriu, discjòquei i multiinstrumentista Judit Farrés, còmplice habitual dels espectacles d’Albert Pla, mostra des d’avui i fins diumenge, a l’Antic Teatre, ‘Soy mujer que tú’, un microxou que ha viatjat per Espanya, Mèxic i l’Argentina.

És una micropoetessa pionera.

Cuando vaig començar no hi havia ningú: al posar ‘micropoetessa’ a Google em sortia “vostè busca microporosa”, i amb ‘micropoemes’ hi posava “micropenis”. Però la micropoesia no és un invent meu, existeix des que existeix la brevetat. El que no existia era el concepte de micropoetessa, perquè ningú vol ser menys: sempre tothom es vol dir mega-ultra-el-que-sigui.

Va començar, després del final de Mil Dolores Pequeños, amb els seus microllibres de micropoemes.

Sí, crec que pel 2003, quan vaig treure el llibret rosa. Només en vam treure 100 còpies i les vam vendre totes. Vam posar-hi el reclam «¡més de 100 còpies venudes!». Ara ja en portem com 18.000.

¡Microfenomen!

Doncs sí, està fora de l’actualitat i aquest és un lloc bastant interessant. Jo sempre he transitat el present, excepte quan ens vam avançar amb aquelles coses de Mil Dolores Pequeños. Avançar-te no et condueix a res més que a equivocar-te una mica abans. Practicant el present ningú t’aparta del mig, el que una decideix és el que fa, la cagues a temps real.

L’espectacle amb Judit Farrés va començar a caminar fa alguns anys.

Doncs en farà uns deu: vam començar a Olot, a l’Orfeó ‘Nolotil’, l'anomenàvem. Dèiem: “Que estrany que li posin el nom d’un medicament”. Ella és música de formació i em preguntava: “¿Quan assajarem?”, i li vaig dir: “Judit, però si ja estem assajant, quan recollim els ous de les gallines, quan anem a la compra, quan estem prenent el te...”. És un xou que es construeix a temps real. Jo tinc els micropoemes escrits, però de vegades improviso, o els canvio de lloc... És tot un desgavell.

Molt bé, però ¿és possible explicar als nostres lectors què és ‘Soy mujer que tú’?

És un espectacle en clau de present, a partir de la conversa, de l’escolta oberta. Depèn de les circumstàncies: de vegades em sento superalta, i d’altres, un cuc, i em fa pena tot, i potser fins i tot ploro. Judit fa música, de vegades canta, fa veus... Ella viu a Girona i jo a Madrid, així que assajar... tirant a gens. És una manera d’estar en la intimitat, però amb públic. Fem el mateix en una capella que en un local per a 20 persones que... en un estadi. Bé, estadis encara no, però ¡hi estem disposades!

¿Algun missatge de fons?

N’hi ha un clar contra la por, que és una malaltia que pateix la nostra societat, per la qual ens tenen agafadíssims i que coarta totes les nostres llibertats. Hi ha un discurs feminista, per descomptat, i a favor de l’amor, i del riure, i de l’absurd.

¿Defensen assumir riscos?

Per exemple. Dediquem molt de temps a la por, hi ha moltíssima més por que perill, i no surt a compte. Ens regalen por per després vendre’ns seguretat. I hi ha un missatge de sororitat, aquesta paraula nova que m’encanta.

¿Sororitat?

Sí, l’aliança transversal entre dones, una entesa gairebé instintiva i instantània. Aquest esperit de col·laboració, comunicació verbal i generositat. Hi és tot en aquest missatge que és tan contemporani, tan de present, perquè estem en un moment d’una revolució molt bonica. És un espectacle poètic i polític.

¿Es plantegen gravar-lo?

No sabem què fer. Hi ha un projecte de disc, però els plans, si els expliques, no donen més que disgustos. No donen més que disgustos en general, i si a sobre els expliques... Però Albert [Pla], que fa una mica de mànager espiritual, ens proposa coses.

¿Diria que la seva consciència política s’ha intensificat des dels temps de Mil Dolores Pequeños?

Nosaltres sempre vam tenir un caràcter polític, o almenys això crèiem, tot i que orientat a la despenalització de les drogues. Però ara, amb el que està passant, és impossible no implicar-se. Com a ciutadana no te’n queda cap altra.

Notícies relacionades

El Primavera Sound, llest per alçar el teló amb 311 concerts i 22 escenaris

Relleu generacional en el grup d’oci Costa Este

¿Tendeix a la indignació o a la distància irònica?

Jo tendeixo moltíssim a la indignació. A mi em falta un mil·límetre per agafar una metralleta i passar a les mans. Estic molt enfadada. La ironia també funciona i tot això, però de vegades és una forma de cinisme. Estic més indignada que una altra cosa, soc més vehement. I en el microxou es nota, com també les contradiccions pròpies de l’ésser humà anomenat persona.