Anar al contingut

ENTREVISTA

Carlos Zanón: «El meu Carvalho és un vampir que busca l'estaca de fusta»

El comissari de BCNegra i autor de 'Taxi' i 'Yo fui Johnny Thunders' ressuscita en clau crepuscular l'icònic detectiu creat per Vázquez Montalbán a 'Problemas de identidad'

Anna Abella

Carlos Zanón: «El meu Carvalho és un vampir que busca l'estaca de fusta»

RICARD CUGAT

15 anys després que l’escriptor i periodista barceloní Manuel Vázquez Montalbán deixés orfe Carvalho a l’aeroport de Bangkok l’icònic personatge que va crear ha ressuscitat. Ho ha fet a l’estiu del 2017, a la Barcelona prèvia a l’atemptat de la Rambla i a l’1-O, al penjador del detectiu ‘real’ en el qual va poder inspirar-se El Escritor, com l’anomena a ‘roblemas de identidad’ (Planeta/Columna) Carlos Zanón (Barcelona, 1966), qui rere novel·les com ‘Yo fui Johnny Thunders’ (premi Dashiell Hammett 2015) i ‘Taxi’ va assumir l’agosarat i “insensat” repte de recuperar l’icònic investigador (“havia d’arriscar-me tot i que sortís malament”). Té l’edat de Juliette Binoche (a la novel·la, 53), continua sent gurmet i cremant llibres, sí, però és un Carvalho autènticament zanonià. “És escèptic, tendre, apàtrida, lúcid i lleial, combina tendresa i duresa i és protector dels seus”.  

¿Quin llibre cremaria Zanón?
El criteri de Carvalho no és exactament el de cremar llibres dolents o que no li agradin. Però jo, un amb el qual no vaig poder mai va ser ‘Moby Dick’, i ell el crema per mi. 

“Ets de qui t’escriu”, diu el ‘seu’ Carvalho.
Quan vaig acceptar l’encàrrec vaig tenir clar que ho havia de fer en primera persona perquè com a lector volia que parlés ell mateix. I un amic que coneixia bé el treball de Vázquez Montalbán em va dir que en articles a ‘Interviu’ ell apareixia com a personatge i deia que havia llogat un despatx a la Rambla i que baixava al despatx d’un detectiu on ja estava amb Biscúter d’ajudant. I em vaig dir: "Ja està". Joc amb la idea que hi havia una persona de veritat sobre la qual ell escrivia i els casos del qual interpretava.    

Carvalho aquí fuig del “tipus que va escriure El Escritor”. ¿Per això els problemes d’identitat del títol?  
Era una reflexió sobre el que representa ser un escriptor conegut perquè arriba un moment en què no saps qui ets perquè la gent creu que et coneix a través dels teus llibres i un dia no saps a quina imatge respons. 

"La novel·la és en el fons una denúncia d’un món violent masculí"

Al llibre li diuen: “Ets pur clixé, Pepe: borratxo, sol, despullat i desesperat”. Està desencisat, és gairebé crepuscular.
És un personatge més turmentat, sí. Està malalt i, sobretot, té la sensació que durant una part de la seva vida s’ha protegit massa bé. És com en el conte d’‘Els tres porquets’, on el que es fa la casa de ciment creu que està protegit perquè el llop no entra i no li fa mal però és que està tancat. Carvalho s’ha protegit tant emocionalment que, cert, no s’ha fet mal, però tampoc té res. 

I la Charo és història passada i s’enamora perdudament de Novia Zombi, casada amb un polític del PP de Madrid.
Sí, el lector sap que no és la millor història del món però ell aposta per ella tot i que no li convé. És una relació estranya que ell es planteja com un cas que no entén, no entén per què no es queda amb ell, de què diu protegir-lo... i això fa que s’hi enganxi més. 

¿Pot arribar a destruir-lo aquesta relació?
Sí. Crec que em plantejava Carvalho com un vampir que busca l’estaca de fusta, perquè hi ha un moment en la vida que et planteges trobar una cosa per la qual perdre la vida. 
 
¡Gairebé sembla que vulgui acabar amb ell! 
Volia deixar-lo viu perquè encara no sé què farem amb el personatge... Però no volia que es mantingués sobri, perquè el típic investigador que conserva la calma sí que em semblava un clixé. I ell perd els nervis, de vegades es mostra intolerant, sap que s’ha equivocat amb Biscúter. Està malalt, no es troba bé al seu cos ni en la seva vida... m’agradava portar el personatge al límit.   

"Vázquez Montalbán tenia una mirada periodística brutal per interpretar la realitat"

A Biscúter, el seu ajudant, el tracta molt, molt malament... 
És per gelosia, és injust amb ell. Els herois no han de ser sempre justos i equànimes. En el fons era jugar amb el personatge, és tan potent que m’ho permetia gairebé tot, podies fer qualsevol cosa amb ell. 

¿Temia l’opinió dels carvalhians?
No era por. Però era conscient que al ser un personatge d’un autor que ja no hi és tot i que fes un gran llibre no els agradaria. És un llibre amb Carvalho, no un llibre de Vázquez Montalbán. És com si ets director de cine i t’ofereixen fer Indiana Jones. Tenia al cap Batman i Christopher Nolan i el còmic: canvien guionistes i dibuixants però l’ADN del personatge no canvia. A Carvalho és el coneixement i la decepció, a tots els seus llibres troba la veritat i és decebedora. 

"Carvalho no és un patriota. És un escèptic que es posa al costat dels febles. No es casa amb ningú i sempre dona clatellots als dos bàndols. Creu que el procés és una partida entre dues dretes on perdran els de sempre"

¿Aquesta és la Barcelona de Zanón?
Continua sentint-se còmode al seu despatx de la Rambla i a la seva casa de Vallvidrera. Però la resta dels seus llocs és diferent. És una Barcelona diferent. La seva mirada no és nostàlgica, no és la Barcelona de quan jo era jove, que ja no existeix, sinó que és una Barcelona que és viva, que té futur i un present. Potser no ens agrada perquè ens fem vells però no perquè sigui pitjor. 

És una ciutat de desnonaments, lloguers alts, narcopisos, turistes, carrils bici “fins i tot al passadís de casa”... i la de les banderes "idiotes als balcons i les solapes".
Si volies saber com va ser la transició només havies de llegir els ‘carvalhos’. Vázquez Montalbán tenia una mirada periodística brutal per interpretar la realitat. I fer un Carvalho sense mirar al voltant en una època tan complicada com aquesta era absurd.  

¿I com veu ell el procés?
Carvalho deia que no tenia compatriotes així que no podia ser un patriota, havia de ser un escèptic que es posa al costat dels febles tot i que els critiqui després. La seva mirada és la d’una persona d’esquerres que veu que és una partida entre dues dretes i que perdran els de sempre. No es casa amb ningú i sempre dona clatellots als dos bàndols. És comunista i critica els altres però també els seus. Per això vaig intentar que diferents personatges donessin diferents punts de vista de la societat catalana. Biscúter diu que votarà en el referèndum. Recordo aquells dies: ningú sabia què estava passant ni què passaria l’endemà, era molt desconcertant. Fins i tot amb amics i amb la família callaves perquè tenies por de fer mal.    

"Trump és Calígula. El món s’està convertint en una cosa molt perillosa"

Carvalho arriba a dir que espera que tot rebenti d’una vegada. ¿Què n’hauria pensat Vázquez Montalbán?   
No vaig voler preguntar-m’ho perquè no podia posar-me al seu cap.

Però Carvalho sí que es pregunta què diria El Escritor de Messi, del procés, del rei i Corinna... 
¡Imagina el que hauria disfrutat amb Messi! Com a lector i periodista ho trobo a faltar. Abans et compraves el diari cada dilluns per veure com ell interpretava el que estava passant. Tenia al cap les claus mestres de la realitat, feia clic i ho entenies tot. Era un creador impressionant, podia fer-ho tot bé. Era com un Xavi Hernández, que el posaves de davanter i feia gols. 

...i de Trump...
Trump penso que és Calígula. El món s’està convertint en una cosa molt perillosa. Abans teníem Obama de model. Ara tenim Trump i surten molts altres ‘trumps’. Vaig llegir l’altre dia un tuit sobre Vox que deia que són reivindicacions que hem sentit tota la vida a la barra d’un bar, però és que és la gent de la barra d’un bar la que vota. Ens movem en un cercle de persones que pensen com nosaltres, molt enrotllats i progres però la majoria no és així. Hi ha nou milions de persones que voten el PP: “però si jo no en conec cap”. Però hi són. 

Va plantejar a l’inici que Carvalho no cuinaria. ¿Un sacrilegi?
Em van donar llibertat però a això em van dir que no. Vaig reflexionar i vaig veure que era una senya d’identitat que a més havia definit la novel·la negra mediterrània amb un detectiu que no és el del ‘hard boiled’, que es destrossa el fetge amb alcohol, sinó algú que pot disfrutar de la beguda i el menjar. Però és que a mi, aquells trossos dels ‘carvalhos’ m’avorrien i me’ls saltava... Tot i que a aquest Carvalho malalt el menjar no li prova bé, però disfruta amb el plaer de cuinar. 
 

"Carvalho està més turmentat. Carvalho s’ha protegit tant emocionalment que, cert, no s’ha fet mal, però tampoc té res.

Al rebre l’encàrrec primer va dir ‘no'.
Vaig respondre amb el cap. Vaig pensar que seria complicar-me la vida. Però en realitat, com que soc molt intuïtiu, amb el cor havia dit ‘sí’. Al cap d’una setmana vaig acceptar. Si jugues a futbol i et truca el Barça no pots deixar d’aprofitar l’oportunitat.

Hi ha diverses trames policials tretes de notícies reals. El cas dels guàrdia urbans, prostitutes assassinades a Montjuïc, una àvia i la seva neta assassinades...  
He intentat fer coses que no havia fet: escriure en primera persona, fer un policial, un personatge d’un altre, un personatge serial, i utilitzar elements de l’actualitat i distorsionar-los. Vaig fer una fabulació de fets amb base periodística. Però les trames són allò de menys, m’interessen els personatges, les atmosferes, els detalls que fan que una novel·la funcioni, el perfum que et queda al llegir-la tot i que no recordis de què anava.   

¿I quin és el perfum d’aquesta?
Que fes olor de cosa viva. D’artefacte amb moltes històries i personatges diferents. 

Les víctimes són dones. 
Al llibre hi ha un plantejament de la violència i de l’home, són relacions en què els homes exerceixen la violència de vegades amb una lectura equivocada de la protecció i la dependència, per no saber assumir una societat igualitària. Algun prefereix que ella sigui desvalguda perquè estigui amb ell i per a això és capaç de fer una barbaritat. En el fons la novel·la és una denúncia d’un món violent masculí. Les prostitutes, Novia Zombi... és el domini, la possessió, ja sigui de forma violenta o deixant la dona sense recursos perquè no es valgui per si mateixa. De fet, són els personatges dones que resolen el cas.  

"No descarto un segon Carvalho, però no serà el meu pròxim llibre"

¿Reflex dels temps? 
Vaig treballar d’advocat en temes de violència de gènere i vaig conèixer molts drames. Hi havia dones que retiraven la denúncia contra la parella perquè no podien pagar el lloguer soles. És molt fàcil dir: '¿Per què no ho denuncien?  

No podia faltar l’homenatge ‘cameo’ del desaparegut Paco Camarasa. Va donar el seu nom per ressuscitar Carvalho i l’ha succeït com a comissari de BCNegra. 
Vaig tenir la sort d’enviar-li el tros en què surt i li va fer molta il·lusió sortir al llibre. De fet, la idea que Biscúter fos vegà i amb una vena anarquista era de Montse Clavé, la seva parella. 

¿Hi haurà segon Carvalho zanonià?
L’acord és per a un llibre. M’ho he passat bé i no descarto que en el futur hi pugui haver un segon llibre. Però el segur és que el meu pròxim llibre no serà un Carvalho.