Anar al contingut

FUNERAL

Claudio López de Lamadrid, retratat pels seus "carnals"

A les exèquies fúnebres de l'editor ha assistit un 'who is who' de la literatura i l'edició espanyoles, però cap representant de la Generalitat

Elena Hevia

Claudio López de Lamadrid, retratat pels seus "carnals"

FERRAN NADEU

El dia en què es van celebrar les exèquies fúnebres d’un dels editors més grans en llengua castellana, aquell dia no hi va haver cap representació del Govern de la Generalitat. Segurament, Claudio López Lamadrid no hauria reclamat l’assistència del líder del PSC, Miquel Iceta, ni del tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Asens, presents tots dos aquest dilluns, ni que el ministre de Cultura, José Guirao, passés pel tanatori aquest cap de setmana, perquè el gran reconeixement li va venir dels seus parells, els editors que van acudir en massa a honrar la seva figura, dels autors –no necessàriament els que li devien alguna cosa professionalment–, els llibreters, o dels amics, una etiqueta a afegir a les anteriors perquè la calidesa furibunda del director editorial de literatura del grup Penguin Random House instava a l’amistat. I l’amistat era el que més li importava. I naturalment la calor de la seva família, "alhora tan antiga i tan moderna".

Ángeles González-Sinde / FERRAN NADEU

Amb una assistència de més de 600 persones, el funeral va ser un acte desolat, com sempre passa quan algú se’n va massa aviat, però no esquinçat potser per la seva elegància aristocràtica, malgrat que el seu ranci llinatge no era per res ranci. El funeral va servir per acostar la seva imatge de gran editor des de totes les perspectives possibles. Per recordar els seus estentoris esternuts, el seu sentit de l’humor, el seu gos Tor, tan vell i, no obstant, sobrevivent, i aquests dilemes divertits per impossibles que solia plantejar a la seva parada família: "Si vas a buscar els teus fills a l’aeroport i les portes s’obren alhora, ¿a qui corres a abraçar primer?". Un conflicte que bé es podia plantejar en la realitat ja que els seus fills, Jacobo i Jimena, treballen en l’aviació comercial, un ofici que paradoxalment els acostava al seu pare que com a bon editor de la vella escola vivia pràcticament entre aeroports i en especial salvant la distància entre Llatinoamèrica i Espanya. 

L’escriptor Rodrigo Fresán va lamentar no haver sabut abans que familiarment se li deia Toti: per poder prendre-li el pèl en tots aquests anys de burleta amistat

Davant la mare, Carmen, que l’octubre passat va perdre també el seu marit, van parlar del seu Gran Germà els germans petits, Álvaro i Miriam. Per ella ens vam assabantar que a l’editor familiarment se’l coneixia com a Toti –Rodrigo Fresán, autor i bon amic, ho desconeixia i es va lamentar de no haver-ho sabut per poder prendre-li el pèl en tots aquests anys de burleta amistat–; va parlar també la seva parella, l’exministra Ángeles González-Sinde: "Cadascun de nosaltres tenim un trosset del Claudio dins".

El més 'cool' de la ciutat més 'cool'

El retrat divertit i alhora just, tal com a ell li hauria agradat, el van fer els seus grans amics, els seus "carnales" com ell solia dir utilitzant l’expressió mexicana. Entre ells, els editors Miguel Aguilar i Andreu Jaume, el crític literari Ignacio Echevarría i un dels seus autors, Rodrigo Fresán. Aguilar va parlar de part del grup editorial, evocant el quilòmetre zero de la seva amistat: "Quan vaig arribar a Barcelona el 1999 ell era l’editor més 'cool' a la ciutat més 'cool del món’, va dir, i el va retratar en el seu dia a dia, amb aquesta qualitat tan seva de “ser-hi sense ser-hi”, d’evadir-se de tot enmig de la multitud i de la seva curiosa química personal –"convocava reunions al seu despatx i se n’anava atabalat al cap de cinc minuts, muntava un sopar ple d’entusiasme dilluns, el cancel·lava dimarts, dimecres el reconvocava amb diferents convidats, dijous canviava de restaurant, divendres, finalment, se celebrava la trobada"–. De fet, Fresán va estudiar la possibilitat que d’haver pogut acudir l’editor al seu propi funeral, se n’hauria anat grunyint al cap de pocs minuts o no hi hauria anat en absolut gràcies al crit de "quina murga". Echevarría, el més "carnal" dels seus "carnales", va evocar la gran mida del seu cos semblant a la seva grandesa com a editor. "El cos de Claudio transmetia presència, solidesa i autoritat". També, va dir, per això mateix en un primer moment podia inspirar por, una cosa que a ell el divertia. "Claudio era, molt més del que a ell li agradava admetre, bondadós, per això mateix era tan bon pare i tan bon cap".

El funeral va ser un veritable 'who is who' de la literatura i l’edició espanyoles. Entre els escriptors hi havia Javier Cercas, Ignacio Martínez de Pisón, Ray Loriga, Paula Bonet, Laura Fernández, Llucia Ramis, Kiko Amat, Ildefonso Falcones, Javier Pérez Andújar, Luna Miguel o Sergio del Molino. I entre els editors, Riccardo Cavallero, Jorge Herralde, Sílvia Sesé, Emili Rosales, Xavier Folch, Sandra Ollo, Julián Viñuales, Sílvia Querini, Eugènia Broggi, Malcolm Otero, Aniol Rafel, Pilar Beltrán, Anna Soldevila, Ester Pujol, Berta Bruna o Joan Sala.