'Yuli': ser lliure per reivindicar les arrels

Són moltes les pel·lícules d’Icíar Bollaín  en les quals hi batega l’enfrontament entre la llibertat i la repressió. En aquesta ocasió, la directora utilitza la vida del ballarí Carlos Acosta per compondre un relat que va més enllà de la mera autobiografia. A ‘Yuli’ es parla de moltes coses, entre elles del sentiment d’inferioritat racial i la lluita per escapar-ne, però sobretot la pel·lícula gira entorn del conflicte identitari, el que pateix el protagonista des de la seva infància a partir del moment en què és obligat pel seu pare a estudiar dansa com un mitjà per donar l’esquena a la misèria que els envolta. 

Aquesta independència, tant artística com econòmica, que li proporcionarà el ball i que el portarà a convertir-se en una estrella internacional, serà també una font de constants contradiccions en l’edat adulta al sentir que està traint les seves arrels i a la gent que estima precisament per tenir aquesta llibertat de la qual ells no disfruten. 

‘Yuli’ és molt més que una història de superació i esforç, el seu rerefons polític és innegable (el guió està firmat per Paul Laverty), sobretot a l’hora de parlar de l’herència esclavista i del panorama de desesperació econòmica durant tantes dècades a Cuba, però sobretot sorprèn la delicadesa i sensibilitat (tant estètica com narrativa) amb la qual estan rodades les escenes de ball. En aquest sentit resulta fonamental el treball d’Álex Catalá  com a director de fotografia, d’Alberto Iglesias, el compositor de la banda sonora, del mateix Acosta i les seves coreografies i de Bollaín i la seva capacitat de compondre algunes seqüències d’un enorme lirisme, com aquest ball desesperat sota la pluja d’un nen que es rebel·la contra si mateix i contra aquells que l’envolten perquè es troba atrapat pel seu propi talent dins d’un món profundament hostil.  

​