'Caminant entre dinosaures': el somni de 'Parc Juràssic' es fa realitat

El somni de molts nens (i, ¿per què no dir-ho?, també de molts adults) seria que es fes realitat el Parc Juràssic imaginat per Michael Crichton que va fer visible Steven Spielberg. Desgraciadament, tan sols es tracta d’un projecte de ficció; no obstant, ara podem experimentar una cosa semblant amb un espectacular muntatge que pot veure’s només avui i demà al Palau Sant Jordi, Caminant entre dinosaures, on sentiremels petits exclamar: ¡Si semblen de veritat!

Tot ve d’una sèrie molt realista de la BBC que va néixer el 1999 i que també va conèixer una versió cinematogràfica el 2013, que estava protagonitzada per un ¡paquirrinosaure! Les rialles a les sales eren contínues, perquè la majoria d’espectadors desconeixien que aquesta denominació existia realment, no era cap broma, i recordaven inevitablement el fill de la Pantoja. En aquesta ocasió, descobrirem 18 dinosaures de nou espècies molt diferents a mida natural. Sí, sí, són enormes, gegantins i fidels a les mesures dels originals.

Un paleontòleg ens guia al camí

El decorat està presidit per un escenari envoltat per uns grans ullals on s’ubica la pantalla central per a projeccions. A banda i banda, dues pantalles més s’ocuparan de mostrar-nos ampliats els millors detalls. El terra està emmarcat per unes pedres i al mig descobrim dues roques amb forma de volcà. El presentador és un paleontòleg interpretat per l’actor català Joan Sureda (vist en la sèrie La Riera o en El rey Lear, que va dirigir Lluís Pasqual al Lliure), que fa de narrador, ens presenta els diferents saures i ofereix moltes dades molt didàctiques entorn del període en què van dominar la Terra.

Veiem Pangea, el supercontinent on es van concentrar les masses i les posteriors evolucions del nostre planeta. Amb l’arribada de les pluges, comença a créixer la vegetació i veiem els primers ous d’on surten uns diminuts animals. Ens expliquen la principal diferència entre els uns i els altres: uns són herbívors i d’altres són depredadors. És el triàsic, fa 250 milions d’anys. El primer exemplar és el liliensternus que pertany al segon gènere i que s’enfrontarà a un amistós braquiosaure que haurà de defensar les seves cries. En la segona escena sorgeixen les primeres plantes i el presentador segueix les empremtes de les trepitjades d’altres gegantins animals: l’estegosaure i l’al·losaure que semblen predestinats a enfrontar-se, però un oportú foc provoca que aparquin la baralla.

L’exemplar més alt de tots

La següent seqüència s’ambienta en el juràssic i mostra com l’al·losaure assetja un braquiosaure, fins que l’arribada d’un nou diplodoc, encara més gran(11 metres d’alt i 17 de cua), acaba espantant l’agressor. Després de 45 minuts d’espectacle, arribem a l’intermedi (uns 20 minuts) i comprovem que, malgrat les advertències que es fan per megafonia que no fem fotos amb flaix perquè els dinosaures poden enfadar-se, ningú fa cas. Impossible resistir-s’hi. Ai, que algun dia tindrem una desgràcia...

La segona part ja transcorre en el cretaci i en la pantalla central es projecten imatges d’un exemplar volador que recorda al pteranòdon, però no es fa realitat com els altres. També coneixerem els utahraptors, similars als velociraptors. Els insectes pol·linitzen les flors i el paisatge s’omple de llum i color amb efectes deliciosos, com ara l’aparició de les papallones. Dos grans torosaures s’enfrontaran per aconseguir el poder en la bandada i un d’ells perdrà una banya. És la selecció natural, ens expliquen, la llei del més fort. Els sons i la música contribueixen a l’emoció durant la baralla.

L’arribada del dinosaure més esperat

Arribem al tram final, on un anquilosaure amenaça un petit tiranosaure, però l’aparició de la mare posa les coses al seu lloc. És el dino més esperat, i el més temut, el Tyrannosaurus rex. Els seus eixordadors bramuls marquen aquesta seqüència en la qual es passegen, perquè els nens puguin veure’ls des de qualsevol butaca i també té els seus moments tendres mare-fill. Al final, fins a quatre dinosaures ocupen l’escenari. L’arribada d’un cometa mostrat per mitjà d’una explosió de llums blanques acaba amb la vida dels dinosaures i els qui havien sigut els amos de la Terra durant 170 milions d’anys desapareixen tràgicament. Però no podia acabar així i s’ofereix esperança a l’afirmar que els seus successors són els ocells.

Aquest grandiós muntatge requereix un gran nombre de personal. Entre bambolines es troben uns 50 operaris. Els animals més petits són dirigits per una persona amagada al seu interior, que porta com una motxilla que pesa uns 40 quilos. Els més grans oculten una o dues persones i uns titellaires s’ocupen de moure a distància per control remot diverses parts del cos, perquè puguin tenir expressió. En alguns casos, porten al seu interior uns ventiladors per augmentar el seu volum. Estan en constant contacte amb els últims descobriments i, per això, a alguns se’ls han afegit unes plomes per ser fidels als esbrinaments més recents. El resultat final és increïble; tens la sensació d’haver sigut en el seu hàbitat natural i els nens disfruten al veure realitzat el seu somni d’haver-los vist amb els seus propis ulls. A Spielberg li encantaria...

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades