Cinc pentinats clàssics del pop i un de delirant i mai imitat

‘Wedge’ (Del llat. ‘cortinajex asimetricus’) 

El van portar, a començaments dels vuitanta, Tony Hadley, d’Spandau Ballet, Paul Weller, l’individu de les ulleres d’A Flock of Seagulls i tants altres d’insensats. Consisteix en un serrell de costat, amb desequilibri voluntari a un costat del crani, que idealment ha de cobrir part de la cara i un ull: meitat Dues Cares (el dolent de Batman), meitat cortina de bany recollida. Per anivellar el cos, els perruquers recomanen portar-lo sempre amb bossa de mà col·locada estratègicament en el costat oposat del cos. A Espanya el van passejar per places de toros i gales estivals els tres integrants d’aquella plaga desencadenada per l’Anticrist que alguns anomenen ‘Mecano’.

‘Cap rapat’ (Del llat. ‘cocolisus esplendidum’) 

Comptades estrelles del rock es van atrevir amb el rapat complet. Entre elles podem comptar Brian Eno (de Roxy Music), Isaac Hayes, Billy Corgan de Smashing Pumpkins, Michael Stipe de R.E.M., Buster Bloodvessel dels Badmanners, Rob Halford de Judas Priest, Britney Spears aquella vegada en què se li’n va anar la pinça, Slade quan es van voler fer passar per caps rapats durant 43 minuts de la seva carrera, Sinead O’Connor, el senyor aquell que tocava el teclat a La Mode, i acabo d’adonar-me que en realitat són moltíssims. Consisteix a afaitar-se el cap; no té més complicacions. Les connotacions d’aquest tall són ineludiblement carcerariofrenopàtiques.

Casc (Del llat. ‘Principus Valentex’) 

L’anomenat ‘boob’ masculí va ser un dels pentinats més populars dels seixanta, com poden comprovar en qualsevol instantània de l’època, dels Byrds i els Beatles a Brian Jones dels Rolling Stones, passant per tot el rock de garatge americà (Seeds, Chocolate Watchband, Standells i la resta) i ja als 80 una part notable de l’indie rock (Johnny Marr de The Smiths el va portar, si bé tunejat per als 80 a generós cop de laca). No em preguntin per què algú voldria portar un pentinat tan semblant a la closca de Calimero,però el 1966 això era la panacea fol·licular.

Tupè (Del llat. ‘frontispicius protuberantem’) 

També anomenat ‘pompadour’. Hi ha alguna cosa indiscutiblement fàl·lica en el tupè, no em diguin que no. Consisteix a modelar el cabell de la part frontal de la coroneta perquè sembli que del crani està emergint un catxalot embogit (o un segon cap). I així mateix,resulta ostensiblement atractiu i té un no-sé-què viril, tot i que per lluir-lo un hagi de passar una àmplia part de l’existència esculpint-lo al bany(de forma bastant poc viril). Pensin en Elvis, Johnny Cash, Los Rebeldes cap al 1987 (abans que apareguessin els sombrerets), Loquillo des de gairebé vuitè d’EGB (de forma una mica sospitosa, per cert; ¿qui vota per perruquí?), James Dean i un tediós i rocker etcètera.

‘Mullet’ (Del llat. ‘mulleto horrífic’)

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Els espanyols no tenim una paraula per definirel pentinat llarg pel clatell i curt pels costats (frontal variable). Inexplicable llacuna lèxica per al país que millors ‘mullets’ ha donat al món des de principis dels setanta (juntament amb Austràlia, Alemanya i el sector meridional-hillbilly dels EUA). Des d’aquesta columna proposo anomenar-lo ‘lladacucot’ (llarg del darrere, curt pels costats),que sona mig asteca.El ‘mullet’ és fluctuant i indefinit com el postmodernisme: vol dir-ho tot i res alhora; el van portar prínceps i captaires, plebeus i lords. Pot significar atracament jonqui en potència o concert new romantic. El van lluir Camarón, tots els AC/DC, Bono Vox (etapa An unforgettable fire) i Tony Hadley d’Spandau Ballet. Durant uns quants confusos mesos de 1982 també el van portar alguns mods espanyols, que naturalment havien decidit emular el tio equivocat a The Jam. En el meu institut, cap al 1986, era un dels pentinats més populars: el portava un 40% de l’alumnat, que va passejar pels passadissos aquella mofeta somorta aferrada al clatell com si fos la cosa més esplèndida que hi havia sota el sol. Com les fams o el cometa Halley, el ‘mullet’ torna als carrers cíclicament, just quan pensaves que mai tornaries a veure’l aparèixer.

L’ ‘allò’ (Del llat. ‘absurdus frenopaticus’) 

Tampoc existeix un nom per a aquest pentinat, que només es va atrevir a treure de passeig un home al llarg de tota la història de la humanitat: el cantant amb cara rural d’A Flock of Seagulls, discretet grup anglès de synth-pop dels 80. Aquell valent es deia Mike Score, i s’ignora què provava d’aconseguir amb aquest inquietant empolainat capil·lar, que recorda una marca de roda de tractor en un camp d’alfals, amb tobogan frontal i laterals belcebú com extres de sèrie. Per descomptat,no existeixen imitacions o segons adveniments, ja que ningú va desitjar copiar una insensatesa tan gran. Ni tan sols Tony Hadley, de Spandau Ballet.