El rescat de l'artista transgènere que va inspirar i va ser la mascota Petra

¿Qui va ser Lorenza Böttner? D’entrada, i vista l’exposició 'Rèquiem per la norma', una artista en majúscules. El seu art és d’una bellesa i d’una intensitat extraordinàries. Però la resposta no és tan fàcil. De fet, hi ha una multiplicitat de maneres de contestar. Cosa que intenta fer la mostra de La Virreina, la primera que se li dedica a la creadora i que sorgeix després de quatre intensos anys d’investigació. No en va no és una mostra a l’ús d’una artista coneguda, sinó "el rescat i la visualització d’una història ocultada pel relat tradicional de l’art contemporani i de les institucions". Paraula de Paul B. Preciado, comissari de l’exposició.

Lorenz va ser el seu primer nom; masculí, el seu primer sexe, i normatiu, el seu primer cos. Però amb 8 anys va passar a ser considerat un nen discapacitat o invàlid. Enfilar-se per un pal elèctric a la recerca d’un niu d’ocells li va suposar l’amputació dels dos braços. I amb el temps també va arribar el sentiment de considerar el seu cos com a femení malgrat el cabell de la barba i del pit. També va ser Petra, la simpàtica mascota dels Jocs Paralímpics de Barcelona el 1992, i va ser una persona que va lluitar tota la vida per no ser etiquetada com un cos discapacitat ni normativament masculí. Un personatge complex que va néixer a Xile el 1959, fill de pares alemanys, que va morir a Alemanya, el 1994, a causa de la sida.

La resistència i la dissidència les va canalitzar a través de l’art, però en els marges d’aquest. Ja que la història de l’art és la història dels artistes que pinten amb la mà; els que treballen amb la boca o amb els peus han sigut exclosos del discurs dominant. "Ens han reduït al 'freak show', a haver de treballar al carrer i a pidolar, quan en realitat som artistes, senzillament no pintem amb l’òrgan hegemònic", explica Preciado que Lorenza denunciava en la seva tesi de llicenciatura, 'Behindert?!' ('¡¿Discapacitat?!'), el 1984. Era cert, Lorenza no només no apareix en el cànon de l’art contemporani, sinó que, a més, va realitzar el seu treball al carrer. Ho va fer a Kassel i ho va fer a Barcelona.

A la ciutat alemanya es va formar artísticament, a l’Escola d’Art i Disseny. Allí era el 1982 quan es va celebrar la Documenta 7; no hi va anar convidada, ni ella ni cap altre artista que no utilitzés les mans. Així que es va plantar a l’avinguda principal, la més freqüentada de la ciutat, la que porta a la fira, i va interpretar la seva dansa pintura o pintura ballada. Una 'performance' que consistia a pintar amb pastís sobre un paper amb els peus nus mentre ballava. "Es va situar en l’avantguarda de la transformació dels marcs de representació contemporanis", afirma el comissari. A Kassel es va llicenciar el 1984 amb un gran autoretrat. Llavors, la peça va lluir per primera i última vegada a la ciutat (i al món). Fins ara. Preciado va aconseguir exhibir-lo en la Documenta 14, el 2017, a la Neue Galerie.

El carrer com a estudi i taller

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

A Barcelona també va ocupar el carreri es va relacionar amb l’‘underground’ que havia germinat entorn d’Ocaña i Nazario per acabar col·laborant amb Javier Mariscal per encarnar Petra. Disfressa amb què va donar vida a la mascota durant la inauguració dels Jocs Paralímpics de Barcelona. "Finalment va adquirir visibilitat pública. Però, paradoxalment, no va ser reconeguda per la seva trajectòria, sinó que se la va espectacularitzar a les paralimpiades", lamenta el comissari. Evitar-ho va ser la lluita constant de Lorenza, que no es considerava invàlida, i encara menys, discapacitada; "la seva definició sobrepassava els conceptes de normal i patològic i tampoc es definia només com a dona. La representació del seu cos va mes allà del femení i el masculí", assevera Preciado, que va tenir clar que "Lorenza havia de tornar a Barcelona però no com a Petra, que la va eclipsar i ocultar, sinó com a artista".

Tot i que poc han canviat les coses quant a etiquetes. Preciado va topar amb la història mentre investigava al Macba sobre els moviments culturals subterranis a la Barcelona preolímpica i postolímpica. Va quedar enamorat del personatge i va demanar una beca internacional per investigar. La primera resposta va ser de traca: "Em van dir que era una artista de l’Unicef, perquè no tenia braços". No els tenia, cert, tan cert com que tenia talent.