Elsa Brants: «Una editorial japonesa m'ha encarregat que dibuixi la meva autobiografia»

Elsa Brants (1975) és una dibuixant francesa. Sempre li havia agradat el manga, però va dibuixar durant 10 anys un altre tipus de còmic perquè al seu país no s’apostava pel manga local. El 2013, per fi, va poder començar a publicar el manga ‘Sálvame, Pythie’ (editorial Letrablanka a Espanya). Visita el Saló el Manga de Barcelona.

A Espanya sempre es debat sobre si el manga dibuixat per autors espanyols és manga o és una altra cosa. ¿A França passa el mateix?

A França es pregunten la mateixa qüestió. ¿Manga francès? ¿’Franga’? ¿‘Mança’? Per a mi, si cuino una pizza no l’anomeno pizza francesa. Jo crec que el manga és el mateix: és un estil de dibuix, una manera de construir les pàgines, una manera d’expressar-se. Crec que gent de tot el món pot dibuixar manga.

¿Com va començar a dibuixar manga?

Amb 9 anys vaig començar a dibuixar el meu primer manga... I va tenir 900 pàgines, perquè el vaig acabar quan tenia 16 anys. Era el somni que tenia quan era petita, vaig començar a dibuixar i mai vaig parar. Però a França vaig començar a treballar dibuixant un altre tipus de còmics, còmic francès, perquè llavors no es publicava manga fet a França. A poc a poc, amb el temps, els editors van canviar d’opinió i vaig poder dibuixar manga.

¿Per què li agradava el manga?

Quan era petita no hi havia manga traduït al francès. Veia molt anime per televisió, tot i que la meva mare me'l tenia prohibit. El mirava d’amagat, el gravava el vídeo per veure’l més tard... veia tot el que podia. Anys després, quan ja es publicava a França manga traduït, vaig començar a comprar tot el que vaig poder. Recordo que el primer manga que vaig tenir va ser en japonès, i que vaig començar a aprendre l’idioma pel meu compte per entendre’l.

¿I ho va aconseguir?

Bé... era de Dragon Ball, i vaig entendre que C-17 era el fill de Vegeta... Així que estava una mica confosa (rialles).

¿Sap parlar japonès, ara?

Sí, en parlo una mica, però m’és molt difícil entrenar-lo, perquè no puc practicar-ho sovint. Fa alguns dies vaig estar al Japó, i va anar bastant bé perquè vaig poder utilitzar el meu japonès per orientar-me i per demanar als restaurants. Així que sabia el més important... (rialles).

¿Quin és el seu manga favorit?

‘Lamu’, de Rumiko Takahashi. Rumiko és la meva dibuixant favorita, m’encanta el seu humor. El meu manga actual en té molt dels seu, en soc una gran fan. Si algun dia aconsegueixo conèixer-la, ja podré morir-me tranquil·la.

“Volem publicar el teu manga”. ¿Que va sentir el dia que una editorial l’hi va proposar?

Va ser com un somni fet realitat. Vaig dibuixar ‘Sálvame, Pythie’ i el vaig enviar a moltes editorials fins que vaig tenir sort. Va ser gràcies al fet que un altre manga francès, ‘City Hall’, va ser un èxit a França. Ens va obrir el camí.

‘Sálvame, Pythie’ s’ha publicat en japonès en format digital...

Pensava que era una cosa que mai passaria. Estic molt contenta, però encara és per a mi una mica estrany veure els meus dibuixos plens de caràcters japonesos.

Notícies relacionades

Daisuke Hagiwara: «Prefereixo llegir còmic en paper abans que en digital»

Nagabe: «L'animal més difícil de dibuixar és l'ocell»

¿En què treballa actualment?

Treballo en un encàrrec que m’han fet al Japó i que es publicarà tant a França com allà. És una autobiografia: l’editor japonès m’ha demanat que dibuixi per què soc mangaka si soc francesa. Hi haurà moltes petites històries de la meva vida, de vegades en format pàgina, de vegades en tires. Com vaig descobrir el manga, com vaig començar a dibuixar, com visc ara... Crec que és molt divertit i espero que la gent s’ho passi bé. Serà un llibre de 200 pàgines, i he de tenir-lo acabat aquest desembre. Es publicarà l’any que ve.