MIG SEGLE D'UN ESDEVENIMENT MUSICAL DE REFERÈNCIA INTERNACIONAL

10 nits històriques dels 50 anys del Festival de Jazz de Barcelona

Duke Ellington, Ella Fitzgerald, Miles Davis, Keith Jarrett... Un recorregut a través de la història de la gran cita del jazz de Barcelona, la 50a edició de la qual alça el teló divendres amb un concert de Chucho Valdés

miles-davis

miles-davis

11
Es llegeix en minuts
Roger Roca

Amb el concert de Chucho Valdés divendres al Palau de la Música, el Festival Internacional de Jazz de Barcelona celebra 50 edicions. El va fundar un aventurer, va seguir endavant gràcies a un grup d’entusiastes, va desaparèixer durant tres anys (1977-1979), va canviar de mans una vegada i una altra i es va assentar fins a convertir-se en el festival de grans proporcions que és ara, amb més de 100 activitats programades a l’any. Mig segle de jazz en 10 nits per a la història.

25 de gener del 1966. Duke Ellington i Ella Fitzgerald

El 1966, Joan Roselló, que el 1959 havia engegat amb èxit el club Jamboree a la plaça Reial, pel qual passaven grans figures nord-americanes del jazz, es va llançar a portar per primera vegada a Espanya dues llegendes: el pianista i compositor Duke Ellington i la cantant Ella Fitzgerald. "Com que jo havia fet aquests discos jazzístics amb Tete Montoliu", recorda Núria Feliu, "Roselló em va demanar que rebés els músics a l’aeroport. Havia de donar-li un ram a Ella Fitzgerald i dir-li 'welcome to Barcelona'. Vaig estar assajant una setmana. Quan la vaig veure baixar de l’avió i la vaig tenir davant va ser tanta l’emoció que li vaig dir 'tingui'".

El concert al Palau de la Música va ser un èxit tan gran que el novembre d’aquell mateix any, Roselló va organitzar allà mateix el primer Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Quatre dies de concerts en què van actuar, entre d’altres, Dave Brubeck, Stan Getz i Astrud Gilberto (era l’any del lla bossa nova) i Tete Montoliu, que va participar en el festival una desena de vegades. Malgrat l’èxit del 1968 i vistes les dificultats per aconseguir suports de l’administració local, Roselló va llançar la tovallola. L’ajuntament, titular del festival, va traspassar la responsabilitat al Parc d’Atraccions de Montjuïc, que va gestionar com va poder aquella edició.

Núria Feliu, amb Ella Fitzgerarld i Duke Ellington, a la seva arribada a l’aeroport del Prat, el 1966 / PÉREZ DE ROZAS

24 de novembre del 1969. Duke Ellington i Coral Sant Jordi

A iniciativa del Hot Club de Barcelona, un grup d’aficionats al jazz que s’estrenava al capdavant del festival, Ellington presentava el segon dels seus concerts de música sacra, amb la col·laboració de la Coral Sant Jordi, que dirigia Oriol Martorell, ni més ni menys que a Santa Maria del Mar. "Recordo l’impacte de veure Johnny Hodges, Paul Gonsalves, Cootie Williams, la coral, Oriol i al mig Duke repartint joc. ¡Era jazz però amb una dimensió diferent!", diu Ricard Gili, llavors un jove aficionat que encara no havia engegat la Locomotora Negra, peça fixa del festival des del 2001. “A més, en el concert hi havia el tema 'Freedom', en el qual la coral deia ‘llibertat’ en tots els idiomes del món. Martorell li va demanar a Ellington incloure el català. I és clar: 'freedom, liberté, libertad, ¡llibertat!'. A tots ens va sobresaltar".

Per a la ciutat va ser la nit més històrica de les que ha ofert el festival, i fins i tot Ellington la destaca en les seves memòries. Per a Gili va ser, a més, la llavor d’un projecte que va crear quatre dècades després. El 2010, la Locomotora Negra, amb la col·laboració de la Coral Sant Jordi, va estrenar al festival una cantata amb textos d’Espriu inspirada en aquell concert sacre d’Ellington. 


12 de novembre del 1971. Giants of Jazz

"En la gira Giants of Jazz hi havia els pioners del be bop: Dizzy Gillespie, Sonny Stitt, Kai Winding, Al McKibbon, Thelonious Monk i Art Blakey. Era brutal, d’aquestes ocasions que passen només una vegada," diu Jordi Sunyol, que va tenir l’honor de presentar aquests músics al públic del Palau. L’any següent, la superbanda de grans del be bop va repetir amb èxit. Sunyol, veterà promotor de concerts de jazz, és l’únic supervivent del Hot Club, que va organitzar el festival entre el 1969 i el 1976 i que des del 1947 va programar jazz a la ciutat. Actualment posa en ordre el llegat del Hot Club per convertir-lo en un llibre i reivindicar el paper d’aquests melòmans que van portar la ciutat als més grans ‘jazzmen’ del seu temps. "Alfredo Papo, Pere Casadevall, Ramon Tort, Albert Mallofré... Aquests homes van ser uns pioners, van tenir una visió avançada a la seva època".


13 de novembre del 1973. B.B. King amb Miles Davis

Milers Davis apareix per sorpresa en escena durant el concert del ‘bluesman’ B.B. King al Palau. "Recordo que va entrar a poc a poc, amb el seu abric de pell. Va tocar un blues i se’n va anar. Van ser poquetes notes però les va posar totes al seu lloc, és clar," diu el pianista Agustí Fernández. Val més això que res. El dia abans, Davis, emprenyat perquè els seus instruments estaven retinguts a la duana i no volia utilitzar la "merda espanyola" que el festival va llogar perquè toqués, va fer només un dels dos concerts previstos. Va ser suficient per desencadenar la polèmica entre els assistents, que es dividien entre defensors d’aquella música elèctrica i de pols funk i nostàlgics del Miles Davis d’abans. "Després del concert els músics van anar al Zeleste a fer una 'jam session'. Miles portava la seva trompeta però va lligar, se’n va anar i ens vam quedar sense veure'l”, recorda Fernández.

Hi va haver dos concerts memorables, el 1984 i el 1989, però la relació de Davis i el festival de Barcelona havia començat torçada: el 1967 va deixar tirada la seva banda, que va haver de tocar sense ell, i se’n va anar de la ciutat sense avisar. Després va ser el festival el que va plantar Barcelona: el 1977 el Hot Club es va rendir i no hi va haver festival de jazz fins al 1980, quan el va rescatar un trio d’entusiastes entre els quals es trobava Víctor Jou, de Zeleste, amb l’ajuda del Consorci del Palau.


5 de novembre del 1985. Keith Jarrett Trio

Jarrett i el festival van començar amb mal peu. El pianista i el seu trio creien que els havien contractat per fer un concert en dues parts però l’organització havia venut entrades per a dos concerts diferents, així que al final de la primera part es va desallotjar la sala perquè entressin uns altres espectadors. Conseqüència: un públic furiós que demanava més música i un artista que va posar la ciutat a la seva llista negra. El pianista Albert Bover va assistir al primer concert al Palau. "No eren circumstàncies fàcils i Jarrett té moltes manies, però em va agradar molt. Va fer una introducció bestial de 'My funny valentine' molt semblant a la que va aparèixer després en un disc en directe d’aquella època". Jarrett va fer les paus amb Barcelona i ha tornat en moltes ocasions de la mà de The Project, empresa organitzadora del festival. La més memorable, en un concert a trio a l’Auditori el 2002 que potser un dia veurà la llum en disc.


14 de novembre del 1993. Ray Charles & Maceo Parker

Després d’una dècada de canvis constants en què el Consorci del Palau de Fèlix Millet va mantenir viu el certamen, el 1989 la promotora de concerts acabada de crear The Project es va fer càrrec del festival, que va conservar el nom i va passar a ser de titularitat privada. Entre els primers encerts de la jove empresa, que encara avui organitza el festival, destaca el fitxatge el 1993 d’un Ray Charles veterà però molt en forma. Jordi Vidal, fotògraf 'freelance' que cobreix el festival des del 1987, recorda molt bé aquell concert. En concret, del primer minut. "Un tipus de seguretat enorme que venia amb la banda ens va donar exactament 60 segons per fer les fotos i després ens va empènyer passadís avall perquè ens n’anéssim. Vaig tenir temps de tirar un rodet en color i un altre en blanc i negre. Va ser un gran bolo, però només pels teloners ja valia la pena: Maceo Parker, Pee Wee Ellis i Fred Wesley, ¡els saxofonistes originals de James Brown!".


12 de novembre del 1998. Brad Mehldau

Brad Mehldau, en la seva visita a l’Auditori el 2005 / MAITE CRUZ

Com altres grans noms del jazz del canvi de segle, el pianista Brad Mehldau va publicar els seus primers discos amb el segell català Fresh Sound New Talent. Però el pianista més influent d’aquells anys no va debutar al festival fins al 1998 a la sala Luz de Gas –el festival passava estretors econòmiques però ampliava escenaris–, en solitari i amb piano de no gaire bones prestacions. Va ser la primera de moltes nits de Mehldau al festival. Jordi Rossy, bateria del seu trio durant una dècada, recorda especialment la del 2004 al Palau. "Va ser molt emotiu perquè no havíem pogut tocar a Barcelona durant els 10 anys que va durar el grup, quan Barcelona havia sigut la ciutat que va descobrir Brad i aquí tenia molts més seguidors que en altres llocs". Quatre bisos i molta emoció: era el penúltim concert de Rossy, que va deixar el trio dies després.

Durant aquells anys The Project va amenaçar diverses vegades de tancar al festival, però la seva sort va canviar quan el 2002 la cervesera Damm es va convertir en patrocinadora.  El certamen va veure garantida la seva viabilitat i va apostar per créixer molt: més espais, molts més concerts i el 2003, nova direcció artística amb Joan Anton Cararach.


4 de novembre del 2006. Bebo Valdés & Javier Colina

Bebo Valdés i Javier Colina, al Palau / RICARD CUGAT

La pel·lícula de Fernando Trueba 'Calle 54' el va rescatar de l’oblit i Barcelona es va enamorar d’ell. Des del 1996, el patriarca del jazz cubà, Bebo Valdés, va presentar aquí tots els seus projectes. Al festival hi va fer diversos concerts magistrals, però cap de tan emotiu com el seu duo amb el contrabaixista Javier Colina al Palau. Aquest any, quan se celebra el centenari del seu naixement, el festival li va retre homenatge.


7 de novembre del 2007. Ornette Coleman

Ornette Coleman, al Palau, el 2007 / SANTIAGO BARTOLOMÉ

Després d’una dècada de silenci, el saxofonista Ornette Coleman, pare del free jazz, tornava a la palestra amb un disc en directe, 'Sound grammar' que li va valer fins i tot un premi Pulitzer. Per a una música que s’estava quedant sense els seus grans, la reaparició de Coleman va ser un esdeveniment, i si a més feia concerts tan commovedors com el del Palau, el seu retorn mereixia escriure’s en lletres d’or. "Tot just recordo la totalitat, ja no diguem el repertori, del pas de l’irrepetible Ornette Coleman per l’escenari: això és bon senyal", diu el periodista Ignacio Juliá, que el veia en directe per primera vegada. "Significa que l’encanteri de veure'l i sentir-lo, creant present i futur a l’acte, amb humilitat i geni, allotjat en la seva tan fructífera singularitat, va magnificar l’embadaliment del moment, que és una cosa superior i preferible a la sempre dubtosa gravació en la memòria. Ni la seva senectut podia amb aquest instintiu oblit de la normalitat que el va fer motor de canvi, irrenunciable personalitat, alliberador de cossos i ments. Al final va tocar 'Lonely woman', això sí que ho recordo. Era la cançó favorita de Lou Reed". Dos contrabaixos, un baix elèctric, el seu fill a la bateria i al centre, una llegenda encara molt viva.


2 de desembre del 2010. La Locomotora Negra, Barcelona Jazz Orquestra i Sant Andreu Jazz Band

Notícies relacionades

Quan la 'big band’ infantil dirigida per Joan Chamorro es va estrenar al Festival de Jazz de Barcelona juntament amb dues formacions veteranes, la seva popularitat ja era indiscutible. "La gent que en sabia més de jazz em deia que la Sant Andreu Jazz Band era un miracle, i jo m’ho creia. Però en aquest concert ho vaig entendre", confessa el realitzador Ramon Tort, que seguia el projecte des de feia anys, "perquè era palpable l’admiració que aquells nens i nenes i el projecte despertaven entre els músics de la Barcelona Jazz Orquestra i La Locomotora". Un any després, la Sant Andreu tornava al Palau en un concert inclòs al documental de Tort 'A film about kids and music'.

Els organitzadors van veure el filó, i des d’aleshores tots els projectes de Chamorro passen pel festival amb ple absolut, igual que els d’Andrea Motis, la primera estrella sorgida del planter de la Sant Andreu. Ara per ara no es veu el final d’un fenomen sense precedents: sales plenes en ple segle XXI per veure nens i joves de Barcelona que toquen jazz.

La Sant Andreu Jazz Band, amb Andrea Motis a la dreta, el 2011 / Michael Weintrob