INTERFERÈNCIES

Sitges-2018: la jornada inaugural, en píndoles

Del 'trip' al·lucinatori de 'Climax' al cine infantil del salvatge Eli Roth

Sitges-2018: la jornada inaugural, en píndoles
2
Es llegeix en minuts
Julián García y Juan Manuel Freire
Julián García y Juan Manuel Freire

Periodistes

ver +

Sangria, ball i drogues amb Gaspar Noé

Algú, amb sentit de l’ocurrència, va escriure a Twitter que ‘Climax’, de Gaspar Noé, seria com ‘Fama’ si en comptes d’Alan Parker l’hagués dirigit el Marquès de Sade. Difícil trobar una manera millor de definir la nova pel·lícula del director francoargentí, projectada aquest dijous en la secció oficial: un orgiàstic 'trip', en sentit literal, que relata la salvatge angoixa d’un grup de ballarins als qui algú llança una droga molt potent a la sagnia. Violència, sexe, ball i música flueixen a borbolls en aquesta monumental 'rave' atapeïda de plans seqüència 'non-stop', amb la càmera de Noé enfebrada i al·lucinada desplaçant-se entre llums vermelles com si el MDPV, o droga caníbal, també corregués per les seves venes.


Dupieux, dramaturg de l’absurd

El peculiar cine del canadenc Quentin Dupieux bascula entre l’extravagància i l’absurd. No en va, el protagonista de la pel·lícula que ens el va fer descobrir a Sitges-2010, 'Rubber', era un pneumàtic assassí. A 'Au poste!', presentada aquest dijous a concurs, el que va ser músic electrònic a finals dels 90 sota l’àlies de Mr. Oizo ofereix un altre dels seus sorprenents artificis d’humor rar, aparentment absurd, en què un policia, Benoît Poelvoorde, sotmet a interrogatori un sospitós d’assassinat, Grégoire Ludig. El costumisme i l’extravagància s’entremesclen amb incòmoda naturalitat en un joc teatral en què Dupieux, amb modes de dramaturg i prestidigitador, s’ho passa d’allò més bé. Nosaltres també.


Només els covards es retiren

Notícies relacionades

Hi ha un moment d’‘Asher’ (Òrbita) en què un criminal pregunta a un altre: "¿Què passa amb la nostra feina quan et fas vell?". La pregunta es pot traslladar a moltes altres ocupacions, incloent la d’actor. Quan un arriba a una certa edat pot esperar que soni el telèfon, sovint per rebre la proposta d’un petit paper. O deixar d’esperar i crear-se un mateix els protagonistes. És el que ha fet Ron Perlman amb 'Asher', ‘thriller’ del qual és productor i estrella, com en la sèrie 'La mano de Dios' i 'The escape of prisoner 614'. Sense ser cap meravella (al cap i a la fi, dirigeix l’anònim Michael Caton-Jones), es deixa veure per la bona tasca de l’ex Hellboy com a assassí a sou trastornat per l’amor.


Eli Roth no és per als nens

La tradicional sessió infantil de l’inici de Sitges ha sigut aquest any ‘La casa del reloj en pared, firmada per Eli Roth, un autor conegut per la seva cruesa i crueltat. Els pares ja poden començar a témer la pregunta dels seus fills més cinèfils, més curiosos. "Molt bona la pel·lícula, ¿què més podria veure d’aquest director?". Els pares podran elegir entre propostes com 'Cabin fever' (terror corporal), les dues parts de 'Hostel' (torture porn seminal), ‘El infierno verde’ (canibalisme), 'Toc toc' (invasió domèstica i poca roba), 'El justiciero' (neofeixisme virulent)... El tenen cru.