Un trepidant Theremin al Mercat de Vic

Tota una vida en 45 minuts de ciència i romanç, espionatge, gulag, redempció i crepuscle. Així de trepidant va resultar ‘Leon’ (versió condensada), l’espectacle amb què The Pinker Tones i el Quartet Brossa reten honors a l’inventor rus Léon Theremin (1986-1993). Estrena, aquest dijous a l’Atlàntida, que va marcar un dels punts àlgids d’aquest 30è Mercat de Vic, programa enriquit per primícies com les de Joan Colomo i Clara Peya.

‘Leon’ s’articula al voltant de tres moviments associats a la vertiginosa vida de l’inventor del primer instrument electrònic, el theremin. En l’inicial, el de la joventut, hi va haver un dinàmic trànsit des de la sobrietat clàssica de les cordes (i les veus del Quartet Mèlt) cap a les trames electròniques retroavantguardistes, i un esclat de lluminositat a ‘Lavinia’, peça molt pop cantada (en anglès) per Salva Rey. L’aparició de Toni Mira, ballant claqué a ‘Life in New York City’, va subratllar aquell moment d’esplendor previ a l’imminent gir fatal.

Fantasmal i acollidor

Els anys del gulag, on Theremin va anar a parar acusat d’espionatge pel KGB, van portar sonoritats més sinistres(‘Welcome to Siberia’),amb una aturada de malenconia a ‘Snow’, que Salva va cantar a la guitarra, acompanyat de les fantasmals, tot i que acollidores, notes udoladores emeses pelsenyor thereminista, Víctor Estrada. D’allà a un dramatisme maquinal molt constructivista (‘Life in the gulag’) i a un tercer moviment que va recollir la rehabilitació de Theremin fins a la seva mort, amb una reflexió final dels déus sobre la seva agitada existència.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Un espectacle que va transmetre excitació i angoixa, un tènue sentit de l’humor i sentit de l’aventura, després del qual, a la Carpa Negra, Joan Colomo va destapar el seu disc antimaterialista ‘L’oferta i la demanda’. Enginyoses cançons pop amb més sintetitzadors de l’habitual, manejats perl’ex-‘surfing sirle’ Guillem Martínez, que tot i que es tenyeixin una mica d’electrònica alemanya (aires de Kraftwerk a ‘Esclat etern’) no deixen de transmetre vulnerabilitat anímica: allà van ser la desarmant ‘La redistribució de la riquesa’ i el feliç desvari de ‘Ritme pervers’.

I, després Clara Peya i el seu ‘Estómac’. Una vegada més, fonent la contundència ideològica (la “desconstrucció de l’amor romàntic”)amb l’extrema sensibilitat d’un cançoner que sembla dissenyat per a un musical teatral, ric en canvis estètics, amb diàlegs vocals (rapejats de Peya des del piano, en contrast amb el lirisme de  Magalí Sare) i seqüències captivadores amb pics d’èpica. Una altra obrad’alt calat emocional i conceptual per part d’una artista que va ampliant públics, com va certificar el ple i les cues registrats a l’auditori de l’Atlàntida.