'Predator' torna més dur que mai

Arnold Schwarzenegger, la jungla i una criatura misteriosa obsessionada a caçar humans i quedar-se’ls com a trofeu mentre s’oculta entre la malesa. Amb aquests mínims elements, John McTiernan va firmar Depredador (1987), que aviat es convertiria en una de les grans pel·lícules de culte dels anys 80.

El director Shane Black recorda amb nostàlgia aquella època i d’alguna manera tanca un cercle amb el seu Predator. Ell va formar part d’aquest esquadró de mercenaris que en la primera entrega van intentar acabar amb l’alienígena (el seu personatge, Hawkins, era el primer a morir) i ara es fa càrrec d’aquest últim episodi darrere de la càmera amb una missió molt clara: recuperar l’esperit de l’original i situar al lloc que mereix la figura d’aquest monstre icònic dins de la cultura popular, després d’una sèrie de pel·lícules que potser no li han fet prou justícia.

“Ha sigut com començar de nou”, explica Black a EL PERIÓDICO. “M’he sentit com aquell jove una altra vegada, amb la mateixa il·lusió i la mateixa por. Crec que tant Predator com jo som dos supervivents que ens hem anat emmotllant a les circumstàncies i als nous temps. Però clar, ara jo tenia una responsabilitat sobre ell i en certa manera volia tornar-li part de la seva esplendor, que se sentís de nou la gran estrella de la funció”.

I ho ha aconseguit. Predator és un autèntic tiberi de diversió i aventures que ens remunta a l’essència del cine dels 80 en una aposta personal que està atapeïda de riscos, entre ells, apostar per la incorrecció política, tan oblidada en temps en què prevalen els productes blancs que intenten molestar el menys possible, i reivindicar la sèrie B i l’estètica ‘gore’ com les úniques maneres d’acostar-se a la veritable naturalesa indòmita de la saga.

“M’agraden les pel·lícules d’aquella època perquè eren molt exuberants. Hi havia inventiva i sobretot eren molt afilades, es podia tenir una classificació R sense que els estudis es posessin les mans al cap. Ara les pel·lícules han d’agradar a tothom i tot resulta molt més descafeïnat. S’ha anat perdent la màgia”.

Shane Black sap de què parla. Va ser un dels guionistes que van ajudar a construir l’estil delcine d’acció dels vuitanta, tal com ha quedat incrustat en l’imaginari col·lectiu a través de pel·lícules com a Arma letal (1987) i tota la seva saga, El último Boy Scout (1991) o El último gran héroe (1993). Després es va reciclar com a director i va firmar l’autoparòdica Kiss Kiss Bang Bang (2005) i va demostrar que podia guanyar-se tot el fandom marvelita amb la tercera part d’Iron Man  (2013).

Efectes especials assenyats

No obstant, el director no acaba de sentir-se còmode en les pel·lícules en les quals absolutament tot es fa a través dels efectes especials. Ell reivindica l’aspecte artesanal per sobre del guirigall tecnològic: “Els efectes CGI poden ser molt divertits, són una eina increïble, però el seu ús excessiu ha conduït a males tendències que provoquen que, quan estem veient una pel·lícula, sembla que sigui un videojoc. Passen massa coses en un pla, sempre hi ha d’haver alguna cosa en moviment, i no pot ser percebut tot per l’espectador, que simplement se sent atabalat. No hi ha ordre ni concert, vaja, és un embolic, i crec que se’ns n’ha anat totalment de les mans”.

Per això explica que a Predator ha intentat utilitzar els efectes especials d’una manera assenyada, acoblant-los a la narració i no al contrari. Segons les seves pròpies paraules, l’ha filmat com si es tractés d’una pel·lícula clàssica de guerra, amb una textura molt realista i tenint sempre una perspectiva concreta del que s’està rodant.

Notícies relacionades

'Predator', les rastes més cruels de la galàxia

Crítica de 'Predator': bèsties amb vis còmica

Al que no ha renunciat és a integrar l’humor més canalla dins de l’acció. Predator és una pel·lícula molt conscient de si mateixa i per això li queden de meravella els gags autoreferencials (com el que fa referència a les rastes de la criatura comparant-les amb les de Whoopie Goldberg). És burleta, malparlada i totalment lliure de prejudicis i aquest esperit gamberro i rebel resulta perfecte a l’hora de constituir-se com un especimen únic en la cartellera actual.

Black, com a bon reinventor de la buddy movie, no podia deixar escapar l’oportunitat de continuar explorant el món masculí a través dels llaços d’amistat, en aquesta ocasió a través d’un esquadró de renegats (capitanejat per Boyd Holbrook) que sembla no tenir lloc en aquesta societat i que, com manen els temps, tindrà el seu contrapunt femení en el personatge que interpreta Olivia Munn, una dona forta i decidida que pot amb tot, i que es converteix en l’autèntica heroïna de la funció. “A Depredador eren soldats perfectes i musculosos, i jo volia donar-li la volta a això i fer-ho una mica més humà. M’agraden els personatges que no encaixen enlloc, els inadaptats, els ‘outsiders’ i volia fer d’ells una família”. El mateix Black també ha volgut convertir aquesta pel·lícula en una reunió de vells amics que en algun moment també van ser franctiradors dins de la indústria. Per això va escriure el guió al costat de Fred Dekker, amb el que ja va col·laborar a Una pandilla alucinante (1987) i per això fa bandera de l’eslògan: el que és vell, acaba convertint-se en nou. “De vegades, tornem a les coses antiquades i sembla que siguin més modernes que les actuals”.