Anar al contingut

UN ÈXIT ATERRIDOR

Les 5 raons per les quals 'La monja' fa esgarrifar el públic

L'acabada d'estrenar pel·lícula de terror de Corin Hardy, vinculada a l'univers d''Expediente Warren', s'ha convertit en un fenomen, que bat rècords de públic tant a Espanya com als Estats Units ¿Per què?

Beatriz Martínez i Julián García

Les 5 raons per les quals 'La monja' fa esgarrifar el públic

En el seu primer cap de setmana de cartellera, ‘La monja’ s’ha convertit en l’estrena més gran d’una pel·lícula de terror en el mercat espanyol. Així de rotund. S’ha col·locat en el número u, i ha obtingut un 40% de la taquilla gràcies als 3 milions d’euros en recaptació i als 420.000 espectadors que han acudit al cine a veure-la.

Als Estats Units ha passat més o menys el mateix. També s’ha posicionat a dalt de tot de Box Office, i ha desbancat per primera vegada en quatre setmanes consecutives el fenomen ‘Crazy Rich Asians’, amb un total de 53 milions de dòlars. No està gens malament sobretot si tenim en compte que 1) es tracta d’una pel·lícula amb una classificació R; 2) en el seu càsting no trobem cap reclam explícit, i 3) ha tingut males crítiques per part de la premsa nord-americana. 

No obstant, la pel·lícula de Corin Hardy, un ‘spin-off’ de l’exitós univers ‘Expediente Warren’, o ‘The conjuring’, segons el seu títol original en anglès, s’ha convertit en un autèntic fenomen. ¿Per què?

La religió com a element fosc

Crucifixos, un Crist decapitat, cementiris profanats, capelles subterrànies, fosses llardoses. La iconografia de ‘La monja’ conté tots els elements essencials per submergir-nos en un univers en el qual el sagrat es barreja amb el profà i en el qual els hàbits d’una novícia es converteixen en l’abillament d’un dimoni.

La religió i el cine de terror sempre han estat íntimament units ja sigui a través de les creences populars, del fanatisme o com a metàfora de la decadència moral de l’ésser humà. Però el poder de fascinació que genera l’enfrontament entre el bé i el mal, les possessions diabòliques en contraposició a la creença en Déu, ha generat malsons des de ‘Häxan’ fins a la mítica ‘L’exorcista’ passant per tot un gènere, la ‘Nunsplotation’ d’esperit més libidinós i blasfem.

En aquesta ocasió, dos membres de l’Església, el pare Burke (Demian Bichir) i la germana Irene (Taissa Farmiga), es traslladen a Romania a un claustre que sembla el castell del comte Dràcula. Per sortir espaordits.


No va de res, però està plena de referències

La trama de ‘La monja’ es pot resumir en una línia. No sabem gaires coses dels personatges i tampoc aquests pateixen un arc evolutiu durant la narració. Aquí el que explica és l’atmosfera, la manera en què el director intenta suggestionar l’espectador a través dels elements generadors d’horror i, per descomptat, la sàvia orquestració d’ensurts que et fan saltar de la butaca.

Taissa Farmiga, en un moment de 'La monja'.

En realitat, la pel·lícula ens remunta al passat del gènere, quan les sensacions i la sofisticació ambiental prevalia per sobre de la narració alambinada o intel·lectualitzada. Hi ha molt amor al gènere dins de la pel·lícula i tot un suculent còctel de referències que ens porten des de la factoria Hammer al terror italià dels 70 i 80. Resulta inevitable pensar en ‘Dràcula’, però també en ‘El nom de la rosa’ o ‘L’exorcista’, en ‘Narcís negre’, tot i que alguna d’aquestes referències es creuïn només de passada. El mateix director ha reconegut que una de les seves influències més grans va ser ‘Indiana Jones i el temple maleït’ i no és difícil imaginar per què quan ens endinsem a les catacumbes i les entranyes de la pel·lícula.

Aquests decorats d’estil gòtic ens instal·len en la més pura fantasmagoria, en l’abstracció més juganera i joiosa, com passava a les pel·lícules de Lucio FulciDario Argento o en el fantaterror hispà. Aquí l’important és el plaer pel plaer, la luxúria escènica, la foscor d’un passadís, un murmuri al clatell, les visions més rocambolesques i els contrastos, les textures i endinsar-se en la boira nocturna.


Una baula més de l’èxit de ‘The conjuring’

‘La monja’ forma part d’un dels més fructífers universos cinematogràfics de l’última dècada, el d’‘Expediente Warren’. La primera entrega de la sèrie es va estrenar el 2013 i s’inspirava en les peripècies reals d’Ed i Lorraine Warren, dos famosos investigadors nord-americans de fenòmens paranormals, ell demonòleg i ella mèdium i clarivident, propietaris d’un fabulós museu de l’ocultisme a la seva casa de Connecticut. Dirigida per James Wan (‘Saw’, ‘Insidious’, ‘Fast & Furious 7’) i protagonitzada per Patrick Wilson i Vera Farmiga, ‘Expediente Warren’ va arrasar a la taquilla i va obrir la porta a una primera continuació, ‘Expediente Warren: El caso Einfeld’, i a una imaginativa successió de ‘spin-offs’ basats en personatges i/o objectes apareguts en les dues primeres pel·lícules: ‘Anabelle’,  sobre el cas real de l’estremidora nina diabòlica, i la seva preqüela, ‘Anabelle: Creation’;‘La monja’, que relata la història de Valak, un  esborronador dimoni mitològic també conegut com a Volac o Volu, que havia aparegut ja a ‘Expediente Warren: el caso Einfeld’ i feia un “cameo” a ‘Annabelle: Creation’.

Un fotograma d’'Expediente Warren: el caso Einfeld'.

Una imatge d’'Annabelle'.

Això, en qualsevol cas, no s’acaba aquí. A causa de l’èxit de la saga, el 2020 està prevista l’estrena d’‘Expediente Warren 3’. Abans, el juny del 2019, podrem veure la tercera entrega d’‘Annabelle’. I ja està en marxa, tot i que encara sense data d’estrena, ‘The crooked man’, un nou ‘spin-off’ basat en el malrotller personatge d’‘El hombre encorvado’, al qual havíem pogut veure a ‘El caso Einfeld’ i que, pel que ha explicat el productor Peter Safran, serà una altra forma demoníaca del malvat Valak.


El pòster, terror atàvic

Com dèiem abans, la primera vegada que vam veure la monja demoníaca va ser a ‘Expediente Warren: El caso Enfield', en un quadre que pinta Ed Warren. La imatge d’aquesta religiosa amb els ulls grocs, amenaçadora i maligna, que semblava que sortiria de la pintura en qualsevol moment per atacar-te, era tan potent, tan esgarrifós, que resulta d’allò més lògic utilitzar-la per al pòster de la pel·lícula.

I és que aquesta cara es queda gravada per sempre al cap, una cosa que també passava amb la de la nina d’‘Annabelle’.  Les dues tenen una força expressiva que ens produeix tanta fascinació com un terror gairebé atàvic i ancestral. Les dues imatges s’han convertit en icòniques dins de la imatgeria de terror contemporània i són elles, en primera persona, les millors representants del producte que venen.


El cine de terror mola més que mai

A les portes del Festival de Sitges, que alçarà el teló el 5 d’octubre, el terror viu un moment bategant, tant en vitalitat artística (el cine gènere continua sent el viver de les idees més excitants) com en ganxo comercial. No pot ser casualitat que de les deu pel·lícules de terror més taquilleres de la història, la majoria s’hagi estrenat en l’últim lustre: ‘Expediente Warren: The conjuring’ (2013), ‘Annabelle’ (2014), ‘Expediente Warren: El caso Einfeld’, 2016), ‘Annabelle: Creation’ (2017), ‘It’ (2017), ‘Un lugar tranquilo’ (2018) i, ara, ‘La monja’ (2018). És de preveure que en aquesta llista hi entri també el ‘remake’ de ‘La noche de Halloween’, que arribarà als cines a l’octubre amb la crítica rendida a la revisió del clàssic de John Carpenter per part de David Gordon Green. 

Temes: Cine

0 Comentaris
cargando