I en el tercer mes Cronopios va ressuscitar

L’1 de maig passat Ramón Buj, impulsor del Cronopios, va citar unes paraules de Julio Cortázar a través de Facebook: “No hi ha res perdut si es té el valor de proclamar que tot està perdut i que s’ha de començar de nou”. El local del carrer Ferlandina anunciava el seu tancament després de cinc anys d’activitat diària. Igual que va passar amb El Arco de la Virgen, el Gipsy Lou i el Moraima, el Raval perdia un altre espai cultural, i els seus habitants van començar a buscar-se la vida per la ciutat: al bar La Rubia, el Can Lluís, el Casal Pou de la Figuera... ¡Fins i tot a la plaça Catalunya! Cultura sense sostre en èxode cap a qui sap on.

Per desgràcia, el tancament del Cronopios no ha sigut gairebé ni noticia. És sabut que mantenir una associació cultural al centre de Barcelona és una activitat de risc i de desgast assegurat. Hi va haver protestes davant l’ajuntament a la recerca d’un recolzament real del consistori a la cultura de base. Hi va haver renegociació amb la propietària del local. Hi va haver reajustaments interns. I, a mitjans d’agost, un altre inesperat missatge via Facebook: ¿I si tornéssim? La gran notícia ha sigut la seva reobertura l’1 de setembre. El Cronopios ha reunit forces i torna a la càrrega.

Parlem d’un local que programa dos o tres concerts per setmana, però la gran carta del qual és la paraula en les seves infinites manifestacions. Aquí no s’acontenten amb les vetllades de micro obert i els recitals poètics, així que han ideat formats marcians, com el teatre improvisat, el cinefòrum filosòfic, les tardes de psicoanàlisi, xerrades de física quàntica, el doblatge inventat, els combats d’escriptura i les molt exitoses vetllades de ‘Filosofia per a pingüins’. Gasolina per combatre l’agonia neoliberal que asfixia i aliena els habitants de Barcelona. Una veritable reserva cultural al cor de la ciutat.

Aire per a la gent gran

“¿Podem posar el pingüí?”, pregunta una jove al Ramón. El pingüí és l’aparell vertical d’aire condicionat. Qui ho sol·licita és la cantautora Raquel Lúa. No el vol per a ella: “Avui vindrà molta gent gran”, intueix. No serà possible perquè la instal·lació elèctrica no aguanta. A canvi, el Ramón li promet endollar tots els ventiladors. La Raquel es dona per satisfeta, ja que coneix les limitacions del local. Gràcies a les seves sessions de micro obert, es va animar fa tres anys a iniciar la seva carrera i ja està gravant un disc. Raquel Lúa és fruit del teixit cultural de base. I per partida doble. La seva veu s’ha conreat al Cronopios i al programa Cabal Musical del veí Taller de Músics.

La sala és plena i no queda ni una cadira per ocupar. L’aforament és de tot just 80 persones i els últims a arribar s’acomoden en tamborets, a terra o drets. Més d’un seguirà el recital des del passadís. Les portes estan obertes perquè la música arribi a tots els racons del local i també perquè corri més l’aire. Això implica que el silenci del públic ha de ser absolut. Ho és, ho és. Quan la jove cantautora de Nou Barris anuncia la primera cançó, l’única conversa que s’escolta, a la llunyania, és la d’uns turistes al carrer.

La Raquel es planta sola a l’escenari. Menuda i segura, se sent com a casa. Pot cridar pel nom una quarta part dels espectadors: Iñaki, Pablo, Álex, Guille... Tots atenen muts el seu primer ‘tour de force’, una invocació del poema de Lorca ‘Preciosa y el aire’. Aquesta devota de Silvia Pérez Cruz encara està aprenent a fer equilibris amb el coll, però amb un bri de veu ja et pot fer oblidar que els dits se li han quedat a mig camí de l’acord que volia assenyalar a la guitarra. Quan acaba es diria que ha passat una setmana. La Raquel et fa perdre la noció del temps.

Convidat Gato Suave

Aviat pujarà a la tarima el Guille, guitarrista d’emergència que li permetrà centrar-se en la interpretació vocal. No serà l’únic convidat de la vetllada. Gairebé la meitat del repertori el cantarà amb un acompanyant. Molts formen part de la fauna del local. “¿Qui no ha escoltat Gato Suave?”, pregunta Lúa. Uns quants aixequen la mà. Aquest cantautor estava programat per a un altre dia de la setmana, però avui surt a interpretar amb ella ‘Alfonsina y el mar’, la famosa sambra argentina que, en paraules d’aquesta estudiant de filosofia d’uns 20 anys, parla d’una dona “molt ratllada amb les coses de la vida... que es va suïcidar”.

La Raquel està tan entre amics que a mig concert proposa una pausa per prendre una mica l’aire. El públic no vol pausa. Aguanten gustosos la calor. A més, els habituals del lloc han portat ventalls. Continua el recital amb ‘Fragilidad’, una composició nova inspirada en el poeta romàntic Hölderlin. Encara més recent és una que ha assajat aquesta tarda amb el seu pare. El seu pare és a primera fila i surt a tocar la guitarra. La seva versió ‘Que tinguem sort’, de Lluís Llach, avança dubitativa i plena de vida. Al final, el pare, alleujat de la pressió, remata amb una floreta vocal que arrenca uns aplaudiments entusiastes.

Aprofitant que l’Emilia, la seva professora d’Història de l’Art, també és al local, la Raquel explica que la cançó ‘Misse en abyme’ s’inspira en una figura literària que va explicar un dia a classe. Potser forma part d’aquest àlbum de debut que està acabant de gravar, però que la seva família, la família Cronopios, ha vist néixer i créixer. Quan anuncia que l’última cançó del recital serà la que tituli el disc, diverses persones sospiren de plaer. Aquesta setmana acaba de gravar ‘Ruegos y demás’ i no obstant, tots taral·legen de memòria la tornada mentre es venten feliços amb la mirada perduda. Aquesta tornada sona avui com una súplica al Cronopios: “No te’n vagis mai / T’ho prego, t’ho demano / Que al meu cos no cap aquest desassossec / Ni un imprevist tan vespertí”.

El murmuri col·lectiu amara el Cronopios i travessa les seves parets: “No te’n vagis mai... T’ho prego, t’ho demano...”, canta el cor. Des del carrer algú podria sospitar que allà dins hi ha una ermita o una mesquita. Sí i no. Aquí es ret culte a la paraula, a la cultura viva i viscuda en el precís instant.

        

Milers de voltors callats

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El Cronopios és molt més que una plataforma o un aparador. És un viver, un lloc de trobada, un espai de cultiu de la paraula que intenta difuminar la línia que separa artista i públic. Moltes persones han fet aquí aquest salt. La Raquel en va ser una. Avui mitja dotzena d’espectadors han passat del seient a l’escenari. L’últim serà el Pablo. La Raquel el reclama i ell es fa de pregar, però part del públic insisteix perquè saben que cantaran junts. Ningú pronuncia el títol de la cançó per no trencar la sorpresa als nous. La lletra parla de milers de voltors callats que van estenent les seves ales. Macabra metàfora de l’agònic present d’aquest Raval barceloní que ningú sembla capaç de salvar.

El carrer Ferlandina és mort. Ja ha abaixat persianes la perruqueria La Mano Loca; perdó, salon de coiffure. També ha tancat ja la botiga de roba americana Flamingos Vintage Kilo. I la de tatuatges Sixth Tattoo. I l’heroica botiga de discos Paradiso. I el despatx de Cart Guru, la missió del qual en aquest món és aconseguir que es consumeixin totes aquestes vendes abandonades a les cistelles de compra d’internet; la seva altra oficina és a San Francisco. El negoci de la cantonada ofereix ‘heart made empanades’. La placa de la xarxa ‘Raval Cultural’ que presideix l’entrada del club Cronopios s’omple de pols.