Alfred i Mishima, doble furor a l'Acústica

Fans que cantussejaven fins a l’última síl·laba de les cançonsd’Alfred García i fans que recorrien les lletres de Mishima com si d’un ritu profà es tractés. Dos mons que s’ignoren mútuament i que es van creuar per una vegada, aquest divendres a Figueres, mirant-se de reüll i posant sengles accents apassionats a la programació de l’Acústica.

A la Rambla, que ve a ser l’espina dorsal de la mostra, al migdia ja van començar a atrinxerar-se les admiradores més motivadesd’Alfred, el penúltim fenomen d’‘OT’ (sí, ara per ara cal esmentar-les en femení), a les que el daltabaix d’Eurovisió no ha refredat els ànims. Quan va sortir a escena es va trobar amb una multitud abocada que va acollir la seva versió d’‘Insurrección’, d’El Último de la Fila, com si fos un assoliment propi.

‘hits’ aliens i un solo de trombó

El noi tira cap a un rock de tall clàssic, esperonat per una banda corpulenta, i sembla tenir moltes ganes que el seu treball emocioni i transcendeixi. Es diria que hi ha allà una ambició espiritual: que Nick Cave et pugi a escena (com en l’últim Primavera Sound) ha de marcar, tot i que ara per ara el seu cançoner tendeix més al melodrama que al drama. Temari embrionari en el qual es van creuar ‘hits’ de la seva etapa a l’Acadèmia, creacions pròpies i versions disperses: Harry Styles, Vetusta Morla, Rihanna i el clàssic ‘Georgia on my mind’ en versió acústica i que va coronar clavant un solo de trombó. Cridòria a la Rambla. Ovacions d’“¡Alfred, Alfred!” amb l’accent a la e, que som a l’Alt Empordà i aquí el crit “¡una altra, una altra!” dels bisos es converteix sempre en un “no n’hi ha prou, no n’hi ha prou!”.

Sí, Alfred ens va recordar que no és només una cara bonica, que se serveix tant de la guitarra elèctrica com del teclat, i que modula la seva veu amb estil, tot i que li falten totes les altres coses. A l’espera del que ens reservi el seu primer disc, es va mostrar a gust assajant posats eixelebrats i agenollant-se en els moments de clímax rocker, amb trofeus èpics com ‘Barcelona’ i ‘De la tierra hasta Marte’. Mirada llarga: “Les cançons que no surtin en aquest disc sortiran en el següent”, va aventurar (o va amenaçar).

Disc de culte

Un altre tipus de fans, més crescuts i dels dos sexes, van acollir a Mishima rendint honors a ‘Set tota la vida’, obra que compleix deu anys. Un disc que és com el concert dels Beatles en la Monumental: si al seu dia hagués venut tants exemplars com ara pot semblar, David Carabén s’hauria retirat a la Polinèsia a viure de ‘royalties’ ajagut a la fresca.

Notícies relacionades

David Carabén: "No pensàvem que escollir el català ens condemnés"

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Tocar un àlbum sencer comporta perills, perquè la lògica interna de discos i concerts no sol ser la mateixa. Però el trajecte de les seves 14 cançons, amb els seus moments d’empenta i les seves aturades, es va mostrar apte per al directe començant amb la majestuosa ‘La tarda esclata’ i endinsant-nos en els tons tènues d’‘Aguéev’,  la narrativa ‘Neix el món dintre de l’ull’ (amb un afegit, la trompeta de Pablo Fernández) i la sufocant intensitat de ‘La forma d’un sentit’.

Si les cançons d’Alfred desprenien un romanticisme idealista, les de Carabén, més viscudes, podrien ser el revers de la moneda, com en ‘Un tros de fang’, on l’enamorat es delecta en un sentiment no correspost: “Tu no saps com em fas sentir”. I com ‘Qui més estima’, del seu últim disc, ‘Ara i res’, que incideix en aquesta idea: “Deixeu que sigui jo / qui més estima dels dos”. Una de les peces que, consumat el repàs de ‘Set tota la vida’, van encarrilar el concert fent uns quants ‘hits’ (‘Tot torna a començar’, ‘la vella ferida’, ‘L’olor de la nit’) i reforçant el retrat de Mishima com el grup d’una generació, o de tota una vida.