Pavlovsky no està mort, viu a Banyoles

No està mort. Tampoc agonitza en una residència d'avis. Ángel Pavlovsky, mite del 'music hall’, frontera entre l’'esquerra caviar' i el canalleig dels 70 i 80, 'queer' abans del 'queer', està sa i porta una vida molt casolana de jubilat a Banyoles (Pla de l’Estany). El seu pas al més enllà va ser una ‘fake new’ llançada alegrement en una ràdio –i mai desmentida–, i amplificada per aquesta mania de repicar a les barres de bar –o a les xarxes, que ve a ser el mateix– qualsevol ximpleria que circuli per l’èter.

Aquesta introducció ve a tomb perquè Pavlovsky, que ha preferit no armar un sidral a l'estil de Miguel Bosé quan li van atribuir que tenia la sida, ni relatar el seu historial clínic a la tele com Terelu Campos, està a punt de mostrar no només que continua respirant, sinó que als 77 anys s’expandeix a l’escenari com l’escuma de poliuretà. Albert de la Torre, de la productora Estudi Bárbara Granados i ànima, juntament amb la seva parella, del teatre La Gleva de Barcelona, el va convèncer per rodar un documental sobre la seva vida, enroscada amb la història de la Transició.

Tres anys li va costar que li donés el «sí». Però no només va aconseguir que el russoargentinocatalà s’obrís en canal davant d’una càmera –la cinta, finançada a través de Verkami, estarà llesta a l’abril del 2019–, sinó que, per nodrir el metratge, va acceptar desempolsegar La Pavlovsky per inaugurar la temporada amb cinc úniques funcions (entre el 5 i el 9 de setembre). «Em va decidir aquesta funesta mentida sobre la meva mort que es va escampar i que no hi ha hagut manera de parar», explica l’artista. 

La història d’una mentida

«Jo vaig tenir un càncer, sí, del qual es van assabentar poques persones –explica–; me’n vaig tractar i estic tan sa que fa un any es va jubilar el meu metge de la Seguretat Social i encara no en tinc cap altre». Però la falòrnia va anar agafant proporcions gegantines. Un dia algú s’acostava a la seva germana, l’Alicia, i li preguntava fluixet: «¿Com continua Ángel? A mi em pots dir la veritat». O li trucava un productor teatral amb la mateixa història. O un desconegut s’acostava a una amiga seva i afirmava que «sabia», de molt bona font, «que estava a les últimes».

L’afició d’exposar la vida en temps real es dona puntades de peu amb la voluntat de dissoldre’s. I això que la seva desaparició no va ser un cas de ‘síndrome de Greta Garbo’, amagar-se perquè els admiradors no vegin la teva decrepitud física. Simplement, després de 50 anys d’espectacle, es va retirar. Fa cinc anys va regalar desenes de vestits titil·lants i sabates amb plataforma, va tirar els retalls de premsa, va tancar l’ordinador, va rebutjar que diversos 'negres’ escriguessin les seves memòries i va disposar no penjar ni una sola foto seva a les parets. «Tenia ganes de ser un ciutadà corrent», conclou.

Cops de porta als indesitjables

En realitat, darrere d’aquesta decisió hi va haver una cara b. Explica Pavlovsky que, en una gira, el va estafar un distribuïdor. «Em vaig adonar que envoltat de gent de merda que havia estat», confessa. Però treure’s de sobre comissionistes i altres feristeles necessàries per seguir en el ‘showbiz’ suposava l’enfonsament econòmic. Va preferir la llibertat a aquests grillons. Van començar les vaques magres. «Durant tres o quatre anys em va salvar que Mario Gas em deixés un mes una sala del Teatro Español de Madrid». Fins i tot l’interval de tramitar la jubilació, «en moments que no en tenia per menjar», va acceptar fer alguna actuació en sopars d’amics i va convertir pantalons vells en bermudes. «Hauria actuat al carrer», afegeix.

¿Ell, que a l’arribar a Espanya el 1973 va firmar un contracte milionari amb TVE, que va simultaniejar Bocaccio i Cúpula Venus nit rere nit, que es va permetre cancel·lar una funció al Condal perquè ‘amb prou feines’ hi havia 260 persones a la platea? «Em va defraudar molta gent –admet–, em van oferir fer al Grec ‘Historia de un soldado’ en francès, però ni a un sol director català se li ha ocorregut trucar-me per a un paperet. ¡En 40 anys! Si jo portava gent a la taquilla i amb un ‘coach’ hauria pogut fer-ho...».

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Però jura que no hi ha nostàlgia de l’ovació, que li agrada la vida simple. «No jugo a la petanca ni al dòmino i a Banyoles no hi ha obres per mirar –diu, fent broma. Faig el que tinc ganes de fer i dormo el que tinc ganes de dormir». I fa poca vida social, perquè a Banyoles nota l’enfrontament polític –«immerescut pels dos costats»– i l’entristeix. «Amb la meva germana, la seva filla, la seva neta de 14 anys –la Martina– i els gats ja en tinc prou».

Ara tindrà l’ocasió de tornar. Cinc nits. En què explicarà '¿Qué fue de Pavlovsky?', que així s’anomena el miniretorn, i barrejarà, com sempre ho va fer, coses seves amb retalls del món contemporani. Només amb un jaqué, unes sabates tunejades amb esprai del xino i un collaret amb llàgrimes d’atzabeja que va cedir a la seva neboda neta i manlleva aquests dies.