Mor l'escriptor britànic V.S. Naipaul, el Nobel més odiat

“No escric per a que m’estimin” solia dir el Nobel de literatura Vidiadhar Surajprasad Naipaul (Chaguanas, Trinitat i Tobago, 1932) en les escasses i rondinaires entrevistes a les que accedia a participar. I era cert, no escrivia per a això i en la seva vida privada no va ser gaire més simpàtic. A més disfrutava mostrant-se així. L’autor, nascut al Carib de pares indis, va morir al seu domicili de Londres dissabte passat als 85 anys. Eixut per naturalesa, la seva salut delicada li va impedir sortir de casa en els últims temps.

Abans que res, cal destacar que V. S. Naipaul era considerat el millor escriptor britànic del seu temps, amb una prosa magnífica d’una absoluta claredat lectora. Més d’un es pot sorprendre per l’adjectiu britànic, el cert és que va lluitar amb totes les seves forces per desembarassar-se de la seva identitat caribenya i índia, tot i que això acabés per formar part de les seves magnífiques ficcions, marcades per la seva biografia, com les novel·les ‘Una casa per al senyor Biswas’ o la molt subtil ‘El enigma de la llegada’. Als 18, i gràcies a una beca va arribar a la Gran Bretanya per estudiar a Oxford, on es va iniciar el seu procés d’anglificació, que culminaria el 1989, quan Isabel II el va nomenar sir. Entre un punt i l’altra, Naipaul va salvar tots els obstacles, ètnics i socials, fins a arribar al cim.

Periodisme i llibres de viatges

A partir dels anys 70, aquest fill de periodista –el seu pare va malviure escrivint en un diari local de Trinitat– va començar a viatjar per un món convuls en plena transformació i a abocar les seves opinions en cròniques i llibres que no sempre van ser molt ben rebuts. La seva mirada sobre l’Islam, l’Àfrica negra o la terra dels seus avantpassats, l’Índia, va ser de tot menys compassiva i per això va ser acusat d’haver adoptat actituds colonialistes, a l’afirmar, per exemple, que el continent africà no té futur perquè no ha sabut crear un model propi després de la descolonització. La premsa britànica solia recollir aquestes polèmiques i Naipaul solia donar no poc material mentre alimentava el seu narcisisme propiciant titulars allunyats de la correcció política.

No s’ha de parlar malament dels morts. És la regla d’or. Però en el cas de Naipaul, a qui popularment es coneixia com a Vidia, l’aspror, per dir-ho de forma suau, formava part de la seva manera de ser al món. Així que quan el 2008 va autoritzar a Patrick French la seva biografia definitiva, els seus detractors es van fregar les mans. L’autor, fidel a la veritat, no va provar d’amagar les seves mesquineses a ‘El mundo es como es’. Allà hi havia tota mena de detalls íntims, com les seves visites a prostitutes o el lamentable comportament que va tenir amb la seva primera esposa Pat, que va actuar a tota hora com a secretària i col·laboradora mentre ell mantenia una relació sadomasoquista amb Margaret Gooding una dona angloargentina que va abandonar el marit i els fills per viure una explosiva relació de més de dues dècades amb l’autor. I com només dos mesos després que la seva fidel esposa morís de càncer –“Les meves crueltats van acabar amb la seva vida”, va confessar– li va proposar matrimoni a una rica hereva pakistanesa, Nadira, 30 anys més jove, que ara és la seva vídua. I a Gooding... senzillament la va abandonar.

Friccions amb tothom 

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

D’aquest tracte pot deduir-se que la seva opinió sobre l’escriptura de les dones no fos el que es diu favorable, ni tan sols Jane Austen se salva de l’acusació de sensibleria i tampoc va tenir comentaris favorables per a la seva editora, també autora. No els va anar millor als seus amics. Va ser el cas del respectat escriptor de viatges nord-americà Paul Theroux, un deixeble declarat, que un mal dia va descobrir els llibres que religiosament li enviava dedicats al seu mestre en una llibreria de segona mà. Va ser motiu de ruptura i tema d’un llibre de Theroux en què relatava aquesta amistat, salvant, això sí, molt elegantment la seva profunda admiració per l’autor.

Quan li van concedir el Nobel el 2001, l’Acadèmia sueca va destacar la seva “narrativa incorruptible” i això és cert. Mai es va plegar a res en què no cregués. Del seu origen caribeny se’n va desfer molt ràpidament i a Trinitat no l’hi van perdonar. El 1983 a l’aeroport de l’illa un taxista el va reconèixer. El conductor el va mirar compassivament i li va dir: “Mira, és millor que viatgis amb mi. Perquè aquí no agrades gens a ningú”. A Naipaul li encantava explicar aquesta anècdota.