'Megalodón': Molta mida, poca presència

Des que ‘Tauró’ (1975) ens va fer creure que els esquals són màquines de matar, incomptables pel·lícules han imitat la seva premissa i tractat de reproduir la seva capacitat d’impacte, ja sigui apostant per duels visualment austers o bé dominant-nos amb soroll i fúria. ‘Megalodón’, en concret, pretén deixar clar que les pel·lícules de criatures marines són millors com més grans, però els seus 113 minuts acaben funcionant precisament com una refutació d’aquesta teoria.

La criatura del títol, en efecte, és tan gran que fa que el tauró de Spielberg s’assembli a Nemo. Desaparegut de la Terra un parell de milions d’anys enrere, la bèstia emergeix del fons de l’oceà gràcies a l’estupidesa de l’home i, en concret, la d’un grup de científics. Quan alguns d’ells queden atrapats en el més profund del mar, entra en escena l’única persona capaç de salvar-los. Jason Statham, evidentment.

Notícies relacionades

¡No trepitgis l'aigua!: el desenraonat cine de taurons (i altres bèsties marines)

La Oreja de Van Gogh, amb Amaia Montero de nou, torna als escenaris: concert al Sant Jordi el 2026

Els successius enfrontaments entre l’heroi i el monstre són raonablement demencials; no obstant, de res del que passa entre ells pot dir-se el mateix, en bona mesura perquè en general el potencial amenaçador de la criatura és limitat. Fins i tot quan a l’acostar-se al clímax la pel·lícula sembla assumir el seu propi potencial per escenificar el caos, es veu sabotejada per la seva condició de cine per a tots els públics.

Magatzem de saldos

Fins aleshores,‘Megalodón’ avança morosa i incapaç de generar tensió, en part perquè el director Jon Turteltaub interromp una vegada i una altra l’acció per oferir vans diàlegs i en part perquè la majoria dels personatges encara tenen penjada l’etiqueta del magatzem de saldos del que han sortit. En tot cas, resultaria més fàcil sentir alguna cosa quan els veiem ser devorats si aquestes escenes oferissin més comicitat i inventiva. Cert que en general la pel·lícula demostra ser plenament conscient de la seva pròpia ridiculesa, i de fet els seus millors moments són aquells en els quals la celebra i l’amplifica –ull al ‘cameo’ protagonitzat per un gosset–. El problema és que només una petita part dels detalls que converteixen aquesta pel·lícula en pur ‘trash’ són especialment divertits. Al final, ‘Megalodón’ és prou estúpida com per ser molesta, però no prou –o no de la forma adequada— per ser hilarant.