Brussel·les era una fira

El disc llibre ‘Rumba hispanobelga. Sons de l’emigració espanyola a Bèlgica 1960-1989’ ha destapat una escena pràcticament desconeguda a Espanya: la de centenars de guitarristes, cantaors i bailaors que van emigrar a Brussel·les per guanyar-se la vida. El 1967 hi havia 227 restaurants espanyols només a la capital belga i molts oferien espectacles flamencs per als locals. De tot allò no en queda ni rastre. Amb prou feines una desena de restaurants i un grapat de ‘singles’ perduts als mercats ambulants de l’antic barri espanyol.

També queden històries no explicades com les de Juan Lucero, Charito Moreno i tantíssims d’altres. Lucero, el cognom real del qual és Selfa, va trepitjar Bèlgica per primera vegada a mitjans dels 70 com a membre de la companyia del ballarí José de la Vega. Ja s’havia fet un nom cantant a tablaos i cabarets de Barcelona: el Celler Apolo, Las Cuevas del Carrascal, el Taboo, el Patio Andaluz, el Villa Rosa, el Panam’s, el Macarena... “I des de Marbella fins a Llançà, he actuat a tota la costa”, afegeix Selfa des de la seva residència a Brussel·les. Aquell dia, quan va sortir al carrer va veure clar que el seu futur era allà.

“A l’ascensor de l’hotel on dormíem, vaig coincidir amb una noies que parlaven espanyol. Jo em deia: ‘¿Però en aquest país es parla espanyol o què?’. Eran gallegues i em van dir que hi havia un carrer ple de restaurants espanyols i tablaos flamencs”. Li estaven parlant de la ‘rue’ Haute, tot i que molts belgues ja la coneixien com la ‘rue’ dels espanyols. “Vaig anar al restaurant Alicante amb les noies del ballet i aquell dia l’amo em va oferir treball sense sentir-me cantar ni res. ‘¿Quant em paga vostè?’, li vaig dir. I l’oferta va ser imbatible”. A més de 4.000 pessetes per nit, li oferien tres àpats diaris i vivenda. I un bitllet d’avió per volar de Barcelona a Brussel·les quan acabés la gira amb De La Vega.

Des de Sevilla, via Lieja

Charito Moreno va arribar per terra. El seu pare, el guitarrista andalús Rafael Moreno, va trobar una bona feina i als dos mesos va cridar la seva dona i la seva filla. “El meu pare i el meu germà van anar amb tren perquè no hi havia diners per a avió i no teníem cotxe. Nosaltres vam anar amb un senyor que anava cap a Alemanya i que ens va deixar a Lieja”, recorda avui Charito des de la seva Sevilla natal, on va tornar el 1976. Va arribar a Brussel·les amb nou anys. El seu pare li va ensenyar a tocar la guitarra als 11 i amb 12 ja estava tocant i cantant al circuit de restaurants.

A la Brussel·les dels anys 70 era difícil sentir-se estrany. “La ‘rue’ Haute estava plena de restaurants espanyols i atraccions. ¡Allò era una fira! –exclama Selfa–¡El més bonic que he vist en ma vida!”. Charito es va estrenar en un dels 12 restaurants d’aquest carrer, El Rincón. I el normal era anar passant d’un a l’altre: al Torremolinos, al Nerja, a Los Candiles... Juan Antonio Aguado els va conèixer gairebé tots. “El que més fama tenia era Casa Manolo. No tenia gaire espectacle, però era un professional amb el menjar. I el Nerja servia una de les millors paelles de Brussel·les”, afirma. Aguado és una enciclopèdia viva dels locals espanyols d’aquella època. Va ser taxista a Brussel·les 40 anys.

Tots servien menjar espanyol: paella, gambes amb all, pernil... “Algun tenia circuit tancat perquè les taules d’altres sales també poguessin veure l’espectacle”, ressalta Selfa. Les jornades laborals començaven les vuit de la tarda i acabaven quan els clients marxaven, cap a mitjanit. “Però llavors arribaven els espanyols a prendre’s una copa i podíem acabar les dues o les tres de la matinada”, matisa Moreno. El seu pare, a més, regentava una acadèmia de cant i guitarra i ella donava classe als nens, de manera que la seva jornada laboral era un bucle infinit. “Ens aixecàvem a les nou o les deu. Jo feia classe de dotze a sis i després ens dutxàvem, ens pintàvem, ens vestíem i ens n’anàvem al restaurant”. I així, sis dies la setmana.

A cada restaurant de la ‘rue’ Haute hi havia quadros flamencs amb tres i fins a set espanyols. “Quan acabàvem els espectacles sortíem tots al carrer a fumar i a xerrar. Tots érem amics i estàvem en contacte”, diu Selfa, evocant aquella germandat. Viure lluny de la seva terra era bastant suportable: “Hi havia botigues de roba i menjar espanyol, llibreries... Era com estar a Espanya”, assegura. A més, es guanyaven diners. Entre espectacle i espectacle, “mentre els belgues sopaven, anàvem de taula en taula cantant el ‘Porompompero’, ‘Cucurrucucú Paloma’, ‘Que viva Espanya’ ... I alguns treien un billetet i el ficaven al buit de la guitarra. Moltes nits havíem de buidar tres vegades la guitarra perquè sortien els bitllets”, recorda Moreno. “S’emportarien uns bons diners en propines. El belga és bastant esplèndid”, confirma Aguado.

El circuit de singles

L’altra font d’ingressos dels artistes espanyols a Bèlgica eren els singles. “Els clients ens demanaven discos per comprar-los i tenir-los era una altra manera de guanyar-te la vida”, explica Selfa. “El primer el vaig gravar quan era a Alacant. El vaig gravar en una hora. Pagaves l’estudi, la impressió i el disc era teu. També et quedaves la banda sonora [es refereix al màster]”. Per finançar la fabricació, era habitual posar publicitat dels restaurants a la contraportada del single.

“En tres mesos es van acabar els mil que vaig fabricar i vaig haver de demanar-ne més”, recorda Selfa. “Cada nit en venia uns vuit o deu”, calcula. “Quan s’apropava Nadal, podies vendre 30 o 40 en una nit. El meu germà havia d’agafar el cotxe moltes nits i anar-se’n a casa a buscar-ne més”, assegura Moreno. Els venien a cent francs belgues; 400 pessetes de l’època. Aquell interès de la clientela dels restaurants per les cançons dels emigrants va generar una petita indústria. Centenars de singles de factura independent que es venien de taula en taula i que mig segle després Miguel Menéndez ha rescatat en mercats ambulants i a internet per armar el disc-llibre ‘Rumba hispanobelga’.

“Jo vivia com em donava la gana. Em permetia treballar tres mesos i després anar-me’n per a Espanya amb avió i passar-hi uns dies fins que em quedava sense diners i me’n tornava a Brussel·les a continuar treballant”, rememora Selfa. També li va anar molt bé a la família Moreno. “Guanyàvem molts diners, per forrar-nos –afirma Charito–. Però a casa sempre ens ha agradat menjar bé i com al meu pare li agradaven els productes espanyols, li enviava una llista als camioners. Li portaven bidons d’oli d’oliva, xoriço, botifarró, pernil ibèric, vi blanc, vi negre del bo, olives ‘aliñás’... ¡Fins i tot gambes!”, informa. “A casa hi sonava l’olla tremenda. Es menjava millor que a la del rei de Bèlgica”.

No a tothom li va anar tan bé. “A molts artistes els portaven enganyats i quan arribaven allà els treien el passaport perquè no tornessin a Espanya i no deixessin tirat el del local. L’amo del Torremolinos era el que més enganyava els artistes que venien d’Espanya. Aquest era una joia”, denuncia Charito Moreno. L’engany era assegurar 3.000 pessetes diàries, que a Espanya eren molts diners, però que a Bèlgica no donaven per a res. A Rafael Moreno, a més de gestionar la gravació d’infinitat de singles, li va tocar intervenir en diversos conflictes. “Aconseguia que els tornessin el passaport amenaçant els amos dels locals de denunciar-los a l’ambaixada espanyola. Després portàvem als artistes a l’aeroport, els trèiem el bitllet, els donàvem bocates per al viatge i els enviàvem per a Espanya”, relata Charito.

“El Torremolinos era el que pitjor pagava –confirma Selfa–, però era on més et lluïes perquè tenia un escenari i una sala preciosa. A més, era un lloc de parada obligatòria quan artistes espanyols famosos passaven de gira per Bèlgica. Els més grans van actuar a la capital en aquells anys 60 i 70, en què la immigració va convertir Brussel·les en una ciutat espanyola més. De Julio Iglesias a Lola Flores passant per Los Chichos. “A Los Chichos els vaig veure moltes vegades. Fins i tot em vaig barallar amb ells”, confessa Selfa. “Jo treballava a Las Cuevas del Centollo, a prop de la ‘rue’ Haute, i aquests on veien un forat s’hi ficaven. Com que li donaven al porro, s’amagaven a fumar. Es van posar cecs i em vaig barallar amb ells perquè amb tant de fum jo no podia ni cantar. Los Chichos eren terribles. El Jero fins i tot sortia a tocar la guitarra i a cantar pel carrer”.

Ja no en queda res

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

D’allò, amb prou feines en queda res. A final dels 70 la migració àrab va començar a comprar locals. “Només al municipi de Saint-Gilles hi va haver cent restaurants espanyols. Ara, a tota Brussel·les en queden vuit”, calcula Aguado. Tampoc queden grups espanyols. El seu favorit era Los Cuervos. “Els vaig veure a La Laguna, un bar que feia casaments i que va casar gairebé tots els espanyols de Brussel·les. Els diumenges al matí tocaven ells. Llavors hi havia ball al matí perquè a les nou ja no deixaven sortir les noies”, aclareix. D’aquella només sobreviuen Chicos y Altamira, una aliança de membres de Los Chicos i altres bandes de l’època que actua cada any a la fira del Rocío de Vilvoorde.

Juan Selfa es va retirar als 50 anys després d’haver publicat cinc singles i d’haver actuat més de 22 anys. Fins i tot per al Barça de Cruyff va cantar una nit. “I el més graciós era Asensi. Fins i tot sabia picar de mans”, puntualitza. Charito Moreno es va rebatejar Tata Moreno quan va tornar a Espanya i continua actuant en fires i festes privades: per a Isabel Preysler, Joan Carles I, George Clooney i qui se li posi davant. José Antonio Aguado va treballar al taxi fins el 2015. Mai va tocar la guitarra, però va regalar una Les Paul d’imitació al seu nebot. La va enviar a Gijón amb autocar Alsa a través d’un amic xofer. Anys després, el nebot fundaria el grup de postrock Manta Ray. Però aquesta ja és una altra història.