Rosario: "Per a mi els concerts són gairebé terapèutics"

Rosario Flores viu des de fa uns anys un renaixement mediàtic gràcies al programa de televisió 'La Voz', on s’ha guanyat l’afecte del públic per la proximitat i l’alegria que transmet. Però, a més, artísticament, continua conreant sense parar la seva faceta creadora, component cançons i pujant als escenaris per malgastar carisma i energia. Els concerts són les vitamines que aquesta dona de raça necessita per continuar destil·lant el seu incombustible follet. El març passat la vam poder veure en el Palau de la Música Catalana presentant ‘Noche de gloria en el Teatro Real’, un disc que va gravar en directe i que recull aquesta històrica actuació dins de la seva carrera acompanyada de nombroses veus amigues repassant els grans èxits del seu repertori, des de ‘Mi gato’ fins a ‘No dudaría’ compost pel seu germà, Antonio Flores. Ara, en la seva gira d’estiu, torna a trepitjar terres catalanes: aquest dijous actua a Cap Roig.

S’acaben de complir 25 anys del seu primer disc, 'De ley'. ¿Què queda d’aquella jove Rosario Flores?

Doncs jo crec que la mateixa il·lusió, les mateixes ganes. I també els mateixos nervis, no creguis que això passa. Aconsegueixes més temperància, però sempre tens aquest mateix cuc que en els principis quan surts a l’escenari.

¿Com recorda aquella època? 

Va ser una de les més intenses i boniques de la meva vida. Estava amb tota la meva família. Ho vaig compartir tot amb ells, els meus pares van poder veure el meu èxit i vaig tenir l’oportunitat de treballar de costat amb el meu germà, que va ser el més gran que m’ha passat. Nosaltres, quan vam començar, no teníem ni idea de com arrelaria tot allò, així que va ser una sorpresa que les cançons tinguessin tan bona acollida. Em vaig sentir molt agraïda, i ho continuo estant.

Els llaços de sang en la seva família són fonamentals.

Ho són tot, m’han fet com soc. Em van omplir d’art, d’amor. Vaig créixer amarant-me de tot i vaig forjar la meva identitat en aquest ambient. Els meus pares eren una bomba explosiva.

¿Què ens trobarem en el concert de Cap Roig? 

Estic de gira presentant el que ha sigut fins al moment el meu últim disc de cançons inèdites, 'Gloria a ti', i també repasso les que apareixen a 'Noche de gloria en el Teatro Real’, que són grans èxits. Això em dona l’oportunitat de cantar 'Qué bonito', 'Sabor, sabor', 'Te quiero vida mía', que al cap i a la fi són les que més els agrada escoltar a la gent. A més, porto una banda boníssima que és com de la meva família. A Fernando Illán, que és el meu productor de tota la vida i toca el baix; a Maite Pizarro de corista, que és meravellosa, i guitarra elèctrica, flamenca, percussió, teclats... Tenim un 'xou' de moltíssima força.

Precisament la força és el que sempre l’ha caracteritzat, així com la passió i l’energia sobre l’escenari, ¿quin és el seu secret per malgastar tanta potència? 

No ho sé, però que no me la treguin, que la necessito per donar-la, cantar, ballar i continuar expressant-me, que és el que més m’agrada. Tant de bo tingui salut per seguir molts anys així, saltant i picant de mans. Jo sempre he sigut una mica així, tenia molt nervi i necessitava desfogar-me, per això els concerts per a mi són gairebé terapèutics.

¿Què li semblen els nous artistes que fusionen el flamenc i l’apropen a les noves generacions, com Rosalía i Soleá Morente?

Em sembla imprescindible que la joventut creï, investigui, provi, que faci tot el que cregui convenient, perquè és precisament el que ha de fer, és el seu moment. Jo soc molt optimista en aquest sentit, crec que les noves generacions faran coses molt boniques i ens sorprendran, com nosaltres ho vam fer en el passat. Però si hem de parlar de futur, és necessari canviar el sistema, fer un món millor i crear música que ompli els cors i tingui missatge.

¿I l’art pur?

Això sempre serà allà, són les nostres arrels. El flamenc pur és intocable, però els ritmes han anat derivant, i tot és barrejable. N’agafem de totes bandes. Hi ha gent que ve de la bossanova i experimenta amb ella i la porta a un lloc totalment diferent. Tot canvia, tot es transforma. Però el pur és el pur i mai es perdrà.

El programa 'La Voz' l’ha obert a una franja d’edat molt àmplia, grans i també petits. Em sento molt estimada pels nens, van als meus concerts i se saben les meves cançons. Els encanta 'Marcha, marcha'. ¿Què es pot demanar més que tenir l’afecte dels nens? En el programa he sentit experiències molt emotives. Molta gent es creu que exagerem, però ho vivim de veritat. És tot molt intens.

En cine ha tingut alguns bons papers, com a 'Hable con ella', de Pedro Almodóvar, però no s’hi ha dedicat. ¿Li agradaria tornar a la gran pantalla?

Me encantaria, però em conformo amb un paper petitó. Però no et creguis que em donen gaires oportunitats. El cine sempre ha format part de la meva vida, però mai m’hi he volgut dedicar perquè el meu fort és la música.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Ben aviat s’estrena una pel·lícula, 'Carmen y Lola', que narra la relació homosexual que s’estableix entre dues dones joves gitanes. ¿N’ha sentit a parlar? ¿Com creu que serà la seva recepció?

Els gitanos purs tenen les seves lleis molt arrelades i segurament no s’ho prendran bé. Però el cine ha de retratar el que passa al món, i l’important és que es pugui fer i hi hagi llibertat per a això. Avançar a través de la cultura és el més important. I ens hem d’acostumar que la societat canviï. Hi ha conquistes a tots els sectors, en el de la dona, en la comunitat LGTBI. És bonic que siguem lliures, que siguem com vulguem, sempre que donem amor.