'Belgian rules', colossal y estrany fresc de Bèlgica

Quatre hores d’un glop, sense pausa –aperitiu de la marató de 24 hores del ‘Mount Olympus’ que vindrà al juny–, que van acabar amb l’ovació del Lliure. ‘Belgian rules/Belgium rules’ és el colossal i extravagant tiberi de Jan Fabre a la salut del seu estimat país, absurd i surrealista, de Monty Phyton,sobre el qual aboca la seva crítica, ironia, subversió, humor i mala bava. Paròdic i lúcid, el creador belga dibuixa, juntament amb una part més carnavalesca i lúdica –amb desfilada de comparses i majorets–, una monumental i fascinant fresca coreogràfica. La subjugadora bellesa plàstica, amb recreacions de pintures,  que persegueix en els seus muntatges.

No hi ha límits per al bestial imaginari de l’aclamat director i artista visual, que aquesta vegada posa potes enlaire la idiosincràsia i les contradiccions de la seva pàtria; les tradicions i absurdes normes, amb què porta fins a l’extenuació al seu estel·lar elenc. Fabre fustiga el seu poble però també els 15 actors i ballarins (“guerrers de la bellesa”, els anomena ell i així els tracta) que repeteixen un esgotador moviment fins a quatre vegades plenes de normes que obliguen i prohibeixen, i una última esperançadora rastellera de permisos (“es pot ser belga”, “es pot fer el que sigui mentre els altres no miren”). És la bellesa i fatiga de la repetició, diu, i amb ella fustiga també el públic.

Abans, a l’inici, un genial borratxo adverteix que la cosa no va de nacionalismes –amb picada d’ullet a la platea catalana– sinó d’absència total de nacionalismes. Aquest petit regne on cohabiten flamencs, valons i germanòfons és el país de la cervesa –n’hi ha 12.000 marques–; dels coloms, ara defenestrats (metàfora de la immigració) i dels eriçons, perquè es diu que els belgues amaguen un costat més dolç sota les seves aparents pues.

Voràgine d’imatges

L’espectador entra fàcilment en el joc de màscares i la voràgine d’imatges i referències (tot i que es perdi en algunes). Viacrucis de penitents carregant caixes de cervesa, calaveres dansaires, el poètic esforç d’un ciclista sota la pluja (Eddy Merckx)... Rialles i emoció. Rock i Jacques Brel (‘Le plat pays’). No falta l’esperit provocador de sempre, amb escenes impactants com la dels encensers fumejants sota les parts nobles despullades dels artistes; masturbacions i una dona orinant (amb truc) “el líquid sagrat”. Tot hi cap en un país l’orgull més gran del qual és “un nen tocant-se el xiulet”.

Notícies relacionades

‘Espóiler’, ‘dana’ i ‘teletrebajar’ entren al diccionari de la RAE

Roc Casagran guanya el Sant Jordi amb la novel·la ‘Somiàvem una illa’

René Magritte, Rubens, la pederàstia, la indústria armamentística, l’església... Després de l’aclaparador ruixat visual, passades dues hores llargues, Fabre es posa molt seriós (recordant la guerra química a Ypres el 1914) i alguns espectadors aprofiten per al ‘break’ (permès). Pero Fabre no dona treva. Parla del teatre de la crueltat i del teatre de la imatge –que “tot i que no pot salvar al món, ajuda a suportar-lo”–, i d’un país que és una“obra mestra de la comèdia”,com és aquesta ‘Belgian rules’.

Al final,l’eriçó Fabre, després d’haver mostrat les seves pues, ensenya el seu costat més tendre i conciliador, amb els seus guerrers, en un altre titànic i excessivament repetitiu exercici, brandint les banderes de la pluralitat nacional i de la pau.