Anar al contingut

CRÒNICA

Lídia Pujol, el camí cap a la llum

La cantant va escenificar al Mercat de les Flors el trànsit cap a una nova consciència en un brillant espectacle, Panikkar, poeta i fangador

Jordi Bianciotto

Lídia Pujol, el camí cap a la llum

FERRAN SENDRA

Després de set anys portant la seva Cerimònia de la llum per una cinquantena de monestirs, Lídia Pujol fa un pas més en la seva depuració tant artística com anímica amb el disc Iter luminis i l’espectacle que va presentar aquest dimarts al Mercat de les Flors, dins del Grec. Parlem, al cap i a la fi, d’un concert, Panikkar, poeta i fangador (titulat en honor al centenari del naixement del filòsof i teòleg Raimon Panikkar), tot i que a través de les seves cançons Pujol ens porti a plans transcendents i ens parli de l’adveniment d’una nova consciència.

El recital va seguir un cicle de quatre capítols que simbolitzaven el naixement, el creixement, la mort i una nova vida, l’«autèntica», en diàleg horitzontal amb l’altre a través d’una «nova innocència» i de la confluència dels valors d’Occident i Orient. Dit així pot sonar espès o carregat de pretensions, però el que caracteritza l’espectacle no és tant el pes d’un discurs sinó la manera lleugera, poètica i bonica amb què Pujol fon cançons substancioses amb una cuidada posada en escena.

De Raimon al ‘Llibre vermell’

Un arbre de profuses arrels, poques branques i un únic brot verd, i un recipient amb aigua en flux giratori, així com un simpàtic gosset poc impressionable pels aplaudiments, van ser els metafòrics còmplices de la cantant en aquest viatge interior. I, és clar, els músics, sis, entre ells, instrumentistes com Dani Espasa (piano) i Pau Figueres (guitarra), que van elaborar les minucioses trames d’un repertori que va obrir He mirat aquesta terra, de Raimon. Composicions d’origen popular i adaptacions poètiques amb músiques d’Òscar Roig, mantres amb ressonàncies medievals i una cita al Llibre vermell de Montserrat van anar jalonant el procés vital de la mà d’una Lídia Pujol que irradiava llum per si mateixa i que vam veure en un moment vocalment pletòric.

Cançoner molt delicat amb becs d’intensitat a ‘Hi ha gent’, del poeta Joan Vergés, la tradicional ‘El testament d’Amèlia’ i ‘Morir’, de Maria Mercè Marçal. I en les tres adaptacions d’una autora, la malaguanyada Cecilia, identificada com a creadora d’esperit lliure, que en el seu dia va topar amb tantes pautes. L’última d’aquestes peces, Nada de nada, va llançar un missatge d’afirmació a través de la col·lectivitat, cobrint el Mercat de les Flors de llum benefactora i segellant un bonic espectacle.