Love of Lesbian, aniversari èpic

Després de protagonitzar mil i un macroconcerts, suposem que els nois deLove of Lesbianno són fàcilment impressionables, però la imatge delGran Teatre del Liceudret i bolcat en una llarga ovació, aquest dissabte després de dues hores i mitja de concert (Suite Festival), els va remoure per dins. El bateria, Oriol Bonet, va saludar emocionat la seva mare, asseguda a la platea, iSanti Balmes va deixar anar una petita reflexióen la qual va posar en contrast aquesta escena de reconeixement amb la incògnita íntima que embolica el moment de compondre una cançó, quan dones forma a una cosa que“és tan personal que creus que no arribarà a ningú”.

I bé, al llarg d’aquests 20 anys, les cançons de Love of Lesbian, encaminades a dotar d’una aura emotiva, en ocasions èpica, la quotidianitat valent-se de les brillantors del pop i del gest irònic, han arribat, en efecte, a la gent establint vincles sòlids. ¿20 anys? Bé, potser en són alguns menys: els primers set, amb aquells tres discos en anglès, amb prou feines compten. Un únic vestigi,‘Satellites’, es va colar al repertori, en què el disc més representat no va ser el popular 1999 (2009), sinó aquell amb què va començar la seva singladura en castellà,Maniobras de escapismo (2005), amb set cançons.

Maniobres d’inflamació

Artefactes com aCarta a todas tus catástrofes, trencaglaç una mica fatalista, recordatori potser de la consciència que el grup conserva de com de malament que poden arribar a anar-te les coses a la vida, i que Balmes va començar a cantar des del passadís central de la platea. El septet, amb el productorRicky Falkneral baix, va comptar amb tresmetallsque van donar un aire tropical a ‘La niña imantada’ i que es van esfumar al mig temps carregat de ‘Noches reversibles’. La intensitat, sí, aquest traç de Love of Lesbian, unapresència instrumentalamb què cuina escenes d’inflamació, arribant a convertir cançons normals en triomfalistes.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

Aquells primers discos en castellà van dominar la primera part, i poc a poc es van obrir pas ‘Wio, antenas i pijamas’ i una entusiasta ‘La noche eterna’. Recés acústic, ambBalmes acompanyant-se de la guitarra clàssica, polsant arpegis sense pua, en un poderós ‘Allí donde solíamos gritar’, i d’allà a ‘1999’ i l’aparició de Fluren als teclats a ‘Belice’. Canvis de lletra amb picades d’ullet a la rabiosa actualitat: ‘Los niños del mañana’ es van convertir en‘Los hombres de la manada («vaya hijos de puta», corejava el públic),i en el swing de ‘Me amo’ es van preguntar“¿qui és Eme Punt Rajoy?”.

El seu hit decisiu,Club de fans de John Boy, va marcar la cota àlgida abans d’uns bisos que van incloureuna estrena, El astronauta que vio a Elvis(del film animat ‘Memorias de un hombre en pijama’), i que van culminar amb els peus en el present, amb ‘Bajo el volcán’ i ‘Planeador’. I aquella imatge d’un Balmes pensatiu, patint potser un lleu vertigen. “Han estat 20 anys i me n’han semblat pocs”.