Tolkienmania: pioner i emocionant fenomen fan

J. R. R. Tolkien va ser un dels primers escriptors amb legions de fans. Quan es va jubilar com a professor universitari, va voler dedicar el temps lliure a escriure 'El Silmaríl·lion' a la seva casa d’Oxford. Tot i això, es va trobar que la seva popularitat s’havia desbordat. Cada dia li arribaven peticions d’entrevistes, de sessions de fotos, de col·laboracions i per dramatitzar les seves obres. Els admiradors picaven a la seva porta i rebia trucades de matinada de fanàtics dels Estats Units que no eren conscients del canvi horari. El setge va arribar a ser tan intens que ell i la seva esposa van haver de marxar a viure a Poole, un poble al sud d’Anglaterra.

Les cartes es van continuar acumulant per milers a la seva antiga casa i a la bústia de la seva editorial a Londres. Els fans preguntaven sobre personatges i llocs, li expressaven la seva admiració, li remetien poemes, cançons, relats inspirats per la seva lectura. Alguns fins i tot li escrivien en èlfic o s’inventaven llengües. Li escrivien persones de totes les edats i de tot arreu. El més sorprenent és que Tolkien va conservar totes les cartes que arribaven i va pretendre respondre-les una a una, escrivint primer un esborrany i després passant-lo a net. Destinava una quantitat monstruosa d’hores cada dia a respondre els lectors.

Un dels seus primers entusiastes va ser l’escriptor de literatura infantil Arthur Ransome, que el 1937 el va escriure presentant-se com "un humil fan d’'El hòbbit’". Un altre d’incondicional va ser el poeta W. H. Auden, pupil seu a Oxford que va assistir a les seves classes de 'Beowulf'. "Mai li he expressat l’experiència inoblidable que va suposar per a mi com a estudiant sentir-lo recitar el 'Beowulf', va ser com escoltar la veu de Gandalf", li va confessar en una carta el 1955. Més endavant li va explicar que havia llegit tres vegades seguides 'El retorn del rei'. I va publicar una crítica excelsa al 'New York Times Book Review'.

Filòsofs, cantants i princeses

Al seu club d’il·lustres seguidors també hi van pertànyer la filòsofa i escriptora irlandesa Iris Murdoch, que el 1965 li va agrair per carta haver pogut llegir 'El senyor dels anells’, i l’escriptor anglès Terry Pratchett que, amb 19 anys, el 1967, li va expressar que l’havia commogut 'El ferrer de Wootton Major', un dels seus últims contes, en el qual reflexiona sobre la mort.

Notícies relacionades

La tornada de Mazoni: «Hi ha un punt en la teva carrera que és perillós: quan ja no ets novetat i tampoc ets una llegenda»

‘Sîrat’, ‘Romería’ i ‘Sorda’, preseleccionades per als Oscars

El seu èxit va traspassar fronteres i van començar a crear-se clubs de fans. Un dels primers va ser la New York Tolkien Society, creada a la universitat de Columbia el 1965. Entre els seus incondicionals hi figuraven la filla gran del president Lyndon Johnson i la cantant folk nord-americana Joni Mitchell, que li va demanar permís per utilitzar els noms de Lorien i Strider per a una discogràfica i una editorial, a la qual cosa Tolkien va accedir. Com a agraïment, anys més tard, li va enviar el manuscrit de la seva cançó 'I think I understand' en la qual esmenta Wilderland, la regió al nord de la Terra Mitjana.

El 1970 va rebre una missiva de la princesa Margarida de Dinamarca amb il·lustracions dibuixades per ella inspirades en 'El senyor dels anells’. Durant un temps van intercanviar dibuixos. Després de ser nomenada reina, va publicar una edició de col·leccionista del llibre amb les seves il·lustracions i sota el pseudònim d’Ingahild Grathmer. Es va convertir en una de les edicions favorites de Tolkien.