CRÒNICA DE TEATRE

La mirada humana d'Èdip

Un formidable Julio Manrique corona l'aconseguida aposta d'Oriol Broggi per apropar l'heroi tràgic al públic

La mirada humana d'Èdip
2
Es llegeix en minuts
Imma Fernández
Imma Fernández

Periodista

ver +

Entrem en un Romea transformat en teatre en ruïnes, desgavellat. Refugi de paraules, històries i mites coml’Èdip de Sòfocles  que Oriol Broggi ens presenta amb una mirada humana, pròxima, serena. El capità de La Perla 29, ja bregat en la tragèdia grega (Antígona,Electra), ha fet debutar en el gènereJulio Manrique, a qui coneix bé d'altres aventures comunes de gran envergadura com araHamletoIncendis. És formidable en la construcció d'un personatge que avança amb pas ferm però sense gambades cap a l'angoixa existencial que el va corroint, a la recerca dels seus orígens, i que acaba en la seva tràgica venjança amb si mateix.

Sense abusos gestuals ni verbals, ni per part de Manrique ni de la resta d'un elenc aferrat al to contingut, hieràtic, la narraciód'Èdip no progressa sense sobresalts i accentua la qüestió identitària –la importància de saber qui som– i el debat clàssic: el conflicte entre el destí (el poder dels déus) i la voluntat humana.

Esquivat queda el desafiament emocional que suposa la relació del rei de Tebes amb la seva esposa i mare, Jocasta (una notable Mercè Pons), que donaria joc al complex freudià. Broggi tampoc ha volgut fer sang de l'esgarrifós passatge en el qual l'heroi s'arrenca els ulls (esdevé fora d'escena) quan s’assabenta del parricidi i l’incest que ha comès. Una expiació d'enorme contingut ètic que l'humanitza i li permet triar el seu destí final. Allibera així la seva ànima, esquinçada pel mal que ha infringit sense voler.

El regne de la paraula

Notícies relacionades

L'elenc (Carles Martínez, Miquel Gelabert, Ramon Vila...) se cenyeix a la premissa de contenció; només Creont (un convincent Marc Rius) dispara la tensió en les seves topades amb Èdip. Tot flueix amb naturalitat i a ritme calmat en una atmosfera escènica que encaixa com un guant en el to sobri de la proposta. Aquí regna la paraula, nua de retòrica, i, per apoderar-la, Broggi ha recorregut a l'exquisida simplicitat de Peter Brook (tres canyissos i una rampa com a únics elements sobre l'escenari) i un vestuari atemporal en tonalitats terroses a excepció de l'heroi, amb vestit contemporani per donar-li més proximitat. El seu dolor és el de qualsevol home desesperat per conèixer la veritat del seu origen.

En el capítol de mèrits cal destacar també la versió de Jeroni Rubió Rodon, amb dramatúrgia de Marc Artigau i el mateix Broggi, centrada enÈdip reii amb alguna picada d'ullet a Wajdi Mouawad. De regal, un colofó brillant extret d'Èdip a Colonos: l'heroi caigut i cec en braços de la seva filla-germana Antígona. Aquí es llueix Clara de Ramon, entonant una deliciosa cançó africana. Un colofó molt emotiu i poètic per acomiadar-nos de l'immortal Èdip.