'Casa de ningú', comunitats en els llimbs

Després d'anys treballant l'assaig des de les paraules, Ingrid Guardiola ha provat de fer-ho amb imatges.Casa de ningú, la seva primera pel·lícula, es podrà veure diumenge, dia 29, al D'A (teatre CCCB, 18.00 hores). En el film posa en paral·lel dues comunitats molt diferents, però alhora semblants, que van ser construïdes pels diners, per contestar a la pregunta: ¿què passa quan una comunitat deixa de ser productiva?

"Aquesta era la pregunta principal", explica Guardiola, professora i productora cultural avesada a la realització audiovisual amb capítols del programa canalon-lineSoy cámaradel CCCB. "En un context com el nostre es posa el treball en el centre de l'existència de les persones. ¿Què passa quan treus aquest centre? ¿Com afecta la comunitat i l'existència individual d'aquestes persones?".

Per respondre a totes aquestes preguntes, Guardiola va voler estudiar una excolònia minera (Ciñera, pertanyent al municipi de La Pola de Gordón, a Lleó) i un geriàtric (la residència Casa Asil de Sant Andreu de Palomar), "dues comunitats en uns llimbs a punt de desaparèixer", apunta la directora. "En el primer cas, perquè l'empresa minera havia desaparegut del poble i havia posat a la venda tot el que era seu, que era gairebé tot. En el cas del geriàtric, és més un tema de degradació física individual; són les persones les que estan a punt de desaparèixer".

Des d'una divisió entre tres grans temes, la comunitat, la feina i la mort, Guardiola busca els paral·lelismes entre l’excolònia minera i la residència, però sense forçar la seva pròpia lectura, deixant que siguin les veus dels múltiples protagonistes les que teixeixin la narrativa. "En el cas del geriàtric, ens trobem dones, sobretot dones, que estaven ansioses perquè algú escoltés les seves històries de vida. Gravem les seves veus, però sobretot sonen fora de camp. No saps qui està parlant, però en realitat això no importa, perquè són experiències molt comunes. És un relat de mil veus".

Música de Cabo San Roque

Notícies relacionades

Un Caldara inaugura el Festival de Pasqua de Peralada

Sara i Iker, freds i distants

"Això sonarà una mica a pedanteria", diu Guardiola, "però Siegfried Kracauer ja buscava això: la idea d'entrar en la microhistòria des d'un mosaic de veus". A nivell purament cinematogràfic, la debutant reconeix també influències com ara Frederick Wiseman (“pel mètode observacional, el fet d'entrar en un espai i veure la coreografia dels gestos, la manera de deambular..."), Chantal Akerman (“en particularNo home moviei el seu diàleg amb els fantasmes”) i, més a un nivell potser més d'esperit que de forma, Agnès Varda (“per l'humanisme, perquè tampoc no volia caure en el patetisme i el paternalisme”).

Entre el seminarratiu i el poètic,Casa de ningúés, sovint, sobretot, un estat d'ànim. Temps suspès, un tic-tac en espera d'una regulació salvadora o el dia del judici. Guardiola va fitxar el projecte experimental Cabo San Roque, conegut pels seus instruments de creació pròpia, per posar so als llimbs paral·lels. "Jo volia que a la part de la mina sonés una cosa que recordés una enclusa, una farga, algun so metàl·lic. Ells van idear el dofí banyera, que, com el seu nom suggereix, és una banyera, però amb corda fregada. Per a la residència no ho tenia clar. Ells van arribar amb una cosa semblant a una minutera que em va convèncer bastant. Donava tensió a un espai on no passa res, on la gent es mou i es relaciona amb lentitud, com si encara hi hagués segles per viure."