Julio Manrique es transforma en Èdip

Julio Manrique, que ha destacat en tota mena de rols, però no s’havia atrevit mai fins ara amb una tragèdia grega. Juntament amb el director Oriol Broggi, es llança ara al desafiament d’explorar el personatge d’Èdip al Teatre Romea amb Èdip, versió catalana de Jeroni Rubió Rodon de l’obra de Sòfocles Èdip rei. Avui comencen les funcions prèvies d’aquesta nova producció de Focus abans de l’estrena, prevista per al 12 d’abril.

L’equip va viatjar a Grècia per connectar amb el paisatge i les ciutats que apareixen en aquesta obra escrita fa 2.500 anys: Tebes, Atenes i Delfos. Però Manrique també ha preparat el seu rol tornant a visionar l’Èdip rei de Pier Paolo Pasolini i fins i tot les primeres dues pel·lícules de la saga cinematogràfica El padrí. «El fill del capo de la Màfia també vol escapar-se del seu destí i no pot. I la relació que s’estableix entre ell, Al Pacino, i el personatge que interpreta Robert Duvall també guarda paral·lelismes amb la que Èdip estableix amb el sacerdot conseller que interpreta Carles Martínez», comenta l’actor. La resta del repartiment està format per Marc Rius (Creont), Mercè Pons (Iocasta), Ramon Vila (missatger), Miquel Gelabert (Tirèsies i pastor) i Clara de Ramon (Antígona).

.

Manrique, que també ha triomfat com a director, se sent còmode treballant amb Broggi. Aquesta és la quarta producció a les seves ordres després de Hamlet, L’orfe del clan dels Zhao i Incendis. «Soc bastant obsessiu, però crec que ara soc menys pesat que abans», reconeix l’actor. «No havia fet mai una tragèdia grega i fer aquest viatge amb el carro estirat per un altre m’ha descobert un món fascinant. Com que confio en l’Oriol, el més assenyat ha sigut deixar-me portar». Aquesta versió intenta arribar a l’espectador amb «una veu més humana, desposseïda de retòrica». I afegeix: «Estem acostumats al dramatisme, però la tragèdia exigeix una altra cosa, necessita una serenitat especial. És una cosa  molt atractiva i complexa».

D'heroi a malvat

«Èdip, un heroi estimat per tothom, cau en un pou molt profund quan descobreix que en realitat és un monstre». Incapaç de suportar la veritat, s’arrenca els propis  ulls per no veure-la i acaba necessitant l’ajuda de la seva filla i germana per seguir avançant.  «En realitat la nostra història va més enllà d’Èdip», apunta Broggi. «Les tragèdies són finites i per explicar el mite d’Èdip hi hem afegit una part d’Èdip a Colonos, també de Sòfocles, que explica què se’n va fer d’Èdip després de deixar Tebes», afegeix. 

El muntatge també inclou algunes idees extretes d’un text de Jorge Luis Borges i altres de la visió del mite d’Èdip que Wajdi Mouawad va mostrar al Lliure, dins del festival Grec. D’aquí sorgeix la idea de convertir el Romea en un teatre que cau a trossos, amb suports metàl·lics que aguanten l’estructura, teles polsegoses a les llotges i fins i tot una xarxa al sostre per protegir de possibles despreniments. Una plataforma comunica la platea amb l’escenari, totalment nu, tot en un to entre marró i rogenc. El vestuari, que és intemporal i fuig de togues, utilitza tons grisos, la mateixa gamma de colors que reconeixen els cecs. 

Canvi de paradigma 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

«Aquesta és una obra tràgica enorme que ha influenciat infinitat de textos», admet Broggi. «El més fonamental és que Sòfocles posa l’home el centre, com a mesura de totes les coses, en contraposició al món dels déus, la màgia i la religió». Explicar el viatge d’Èdip d’una manera senzilla i directa però commovedora, des de l’emoció però sense caure en l’exageració, ha sigut un dels objectius del responsable del muntatge. «Hem treballat molt des de la contenció, administrant molt bé la fúria del personatge perquè no es desboqui», detalla també Manrique. Però no resulta fàcil transitar per emocions tan extremes com les que viu Èdip, un ésser a qui l’oracle de Corint va predir que mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. 

«Els clàssics, segons com es facin, poden resultar facilíssims i aptes per a tots els públics», afirma Broggi recordant l’èxit de la seva versió d’Antígona a la Biblioteca de Catalunya. «Aquests tipus de textos són dels que t’atrapen, no fa falta ser un públic entès per disfrutar-los». I els seus diferents nivells de lectura permeten diferents visions: una de més filosòfica, una altra de caràcter polític i una altra més naturalista. «Si els clàssics segueixen arribant als espectadors avui dia és perquè toquen moltes tecles de forma diferent», recorda Jeroni Rubió Rodon, traductor del text i col·laborador habitual de Broggi.