Juan José Saer en la selva del real

Si s’ha de retornar a la via que ens portarà al centre neuràlgic de la literatura de Juan José Saer (Serodino, Argentina, 1937–París, 2005), aquest majúscul narrador argentí que va passar bona part de la seva vida a París, és perquè la seva escriptura, de factura realista, és absolutament moderna, una literatura que juga amb el lector confonent les trames des de múltiples configuracions i fent que el que s’hi  narra tingui un portentós impuls  oníric.

Des dels seus inicis com a escriptor, aquestess dues prerrogatives van ser decisives en la poètica de Saer i mostraven a les clares que per a aquest narrador, la incertesa era una qüestió nuclear. La pretensió és canviar la ficció en una mena d’«antropologia especulativa» tal com va escriure en un dels seus millors assajos, El concepto de la ficción. Si a tot plegat hi afegim la narració mateixa com el secret més ben guardat que s’ha d’explicar, obtenint així no tant el relat ficcional d’uns esdeveniments, sinó més aviat els esdeveniments que donen compte d’una narració, haurem aconseguit una imatge pristina d’un dels narradors més injustament marginats de la segona meitat del segle XX.

En terra de ningú

Però Saer sempre és allà: al marge central de la literatura. En la soledat des de la qual s’escriuen i s’inscriuen les grans obres. Un narrador que havia de convertir les seves ficcions en «un gran espai buit i precari». Un lloc on Nadie nada nunca, tal com va titular una de les seves novel·les, proposés l’estabilitat com a matèria de la ficció. Per a Saer, la màgica imprecisió de la inestabilitat, el risc del que s’explica, es converteix en l’únic miracle possible. Ricardo Piglia –amb qui va conversar a Por un relato futuro– va deixar escrit que «dir que Saer és el millor escriptor argentí actual és una manera de desmerèixer la seva obra. Caldria dir, per ser més exactes, que és un dels millors escriptors actuals en qualsevol llengua i que la seva obra –com la de Thomas Bernhard o la de Samuel Beckett– està situada més enllà de  les fronteres, en aquella terra de ningú que és el lloc mateix de la literatura». Caldria veure fins a quin punt l’amistat no era per a Saer un altre dels eixos de la seva escriptura.

Els seus temes, llavors, donarien compte de tot plegat i és així com la mort, la bogeria, els records, la memòria, la nostàlgia, el desconegut, el patiment, la mítica i la desesperança s’han de convertir en objecte i subjecte dels seus llibres. El món, els seus mons, tracten d’explorar i penetrar en l’espessor virginal amb la destral a la mà, esbrossant, aquí i allà, quanta quantitat d’estranyesa conserva la realitat o quina absència és possible recuperar quan no s’ha tingut res. La literatura com un espai a conquistar. Per Saer ser «narrador exigeix una enorme capacitat de disponibilitat, d’incertesa i d’abandonament, i això és vàlid per a tots els narradors, sigui quina sigui la seva nacionalitat. Tots els narradors viuen a la mateixa pàtria: l’espessa selva verge del que és real».

«Ni em preguntin»

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

La seva és una literatura repetitiva i sensual, un corpus que avança molt lentament buscant el temps perdut i on la variació i l’ampliació sobre el mateix el converteix en un escriptor gran que, ara més que mai, s’ha de reclamar. La intensitat de la seva escriptura va fer que els seus textos de ficció, els seus assajos i els seus poemes se situessin en una geografia imaginària mítica (d’El entenado, que Rayo Verde ha recuperat com a part d’un projecte editorial extraordinari al voltant de Saer, els diré el que David Foster Wallace va escriure sobre Meridià de sang de Cormac McCarthy: «Ni em preguntin»).

Una rara intensitat va provocar que la seva literatura avancés per aquella selva dirimint la potència inextingible d’unes subordinades sense fi, el fraseig d’una respiració llegendària i el gust pel detall. De fet, Saer ensenya a mirar. És la mirada íntima de la poesia, que es colava rigorosament per la seva prosa i pels seus assajos, tractant de dissenyar la impossibilitat de la mateixa experiència. D’aquí la seva modernitat. La seva és una literatura sense atributs, com la dels seus admirats Robert Musil, James Joyce, Marcel Proust, Franz Kafka, William Faulkner, Roberto Arlt o Juan Carlos Onetti. La pretensió, esbossar un text que pugui explicar allò que queda fora de la realitat; delirar fins a l’impossible per la viscositat d’una tal intensitat de l’experiència que pugui explicar les condicions d’un retir impossible on el que es calla i el buit siguin el bastiment sobre el qual sostenir qualsevol ficció, real i verdadera. El forat  voraç és el llenguatge, reducte dolorós capaç de contenir el que no existeix. Una forma pura a la qual Saer no va renunciar mai, una reflexió constant sobre de quina manera s’ha de percebre el món. Les seves obres cartografien el temps, l’espai i la història i diuen fins a l’extenuació «plecs, i plecs, i després altres plecs, i encara més plecs».