Forges, la història d'Espanya en 80.000 acudits

Insoporteibol, formideibol, tocata, segurata, cubata, metisaca, muslamen, Gurtelitis, bocata, gensanta, vasereso... paraules del diccionari forgià, que el llenguatge popular va adoptar. Els Blasillos, la Concha i el Mariano, les velles i beates, els funcionaris, els nàufrags, els polítics corruptes... sempre personatges nassuts, reflex de l’«españolito de a pie», com va dir Luis Eduardo Aute, que ja formen part de l’imaginari col·lectiu. I el seu humor crític, incisiu i intel·ligent, amb bafarades de rotundes línies negres. Són inconfusibles senyes d’identitat de Forges, amb què durant més de mig segle el mestre de l’humor gràfic va esquitxar un llegat de més de 80.000 acudits a través dels quals va disseccionar la Historia de Aquí i la societat que l’envoltava.  

Als 76 anys, va morir ahir d’un càncer de pàncrees, diagnosticat fa un any, un dibuixant a qui li agradava repetir: «Jo no sé dibuixar, dibuixo fatal, gairebé tots, per no dir tots els meus companys dibuixen millor que jo. I el que dic jo ho diem molts, però cada un ho fa de manera diferent». I ell va saber distingir-se, gràcies al fet que el nen Antonio Fraguas (Madrid, 1942) va seguir el consell del seu pare, periodista i escriptor, que li va preguntar: «¿Tu què vols fer? ¿Dibuixar, fer acudits o escriure?». «Vull fer acudits», li va dir el llavors xaval de 13 anys. «D’acord, tu mateix. Fes el que vulguis. Però s’ha de veure que és un acudit teu a 15 metres de distància», li va respondre.   

El primer acudit

«Mai he tingut por davant el paper en blanc», deia Forges, tot i que feia anys que publicava una vinyeta diària a El País. Dibuixar era el seu «descans quotidià». Amb 21 anys, treballant des dels 14 de tècnic i mesclador d’imatge a TVE (on va estar fins als 32), li va tocar guàrdia un tediós pont de Sant Josep i, avorrit, va traçar uns 40 acudits amb els llapis del departament de retolació. Allà el va descobrir Jesús Hermida. Gràcies a ell, un any després, el 14 de maig de 1964, va publicar la seva primera vinyeta al Diario Pueblo.  

De mare catalana i pare gallec, va adoptar el nom artístic de Forges, traduint el seu cognom, Fraguas, al català. Aviat es va prodigar en diaris i revistes com La Codorniz, Sábado Gráfico, Diez Minutos, Lecturas, Informaciones, Hermano Lobo, Interviú, Por Favor (que va fundar amb Perich i Manuel Vázquez Montalbán), El Jueves, El Mundo i El País. 

El seu primer títol, El libro de Forges (1972), va anar seguit d’una trentena més, entre ells, Los forrenta años (sobre el franquisme) i els ambiciosos Historia de Aquí (que va començar als 80 i va rescatar el 2015 en tres volums: Lo más de la Historia de Aquí; Espasa) i Historia Forgesporánea. El 2014 va celebrar mig segle de carrera amb El libro (de los 50 años) de Forges.  

Conscienciat, i conscienciant-nos, des de les cantonades d’alguns dels seus acudits amb un «No t’oblidis d’Haití» o dels refugiats, cap tema es va salvar de la seva crítica: la crisi, la corrupció, la parella, la llibertat d’expressió, Europa, ETA, l’OTAN no, les guerres, les pensions, el franquisme.... Amb aquest, sempre li agradava recordar alguna anècdota amb la censura, com quan el 1972 un dibuix «subversiu» el va portar davant el Tribunal d’Ordre Públic. Després de declarar, el jutge va treure un llibre seu i li va demanar que l’hi dediqués: «...a la meva senyora». I mai va saber res més de l’assumpte. Altres records no els esquitxava d’humor, com les amenaces de la ultradreta, que li va enviar anònims: «Sabem a quina guarderia van les teves filles. Els esborrarem els ulls amb paper de vidre». 

El franquisme i l'"odiós" Franco

No obstant, deia que no era «gaire d’odiar», encara que sí que trobava «odiós» Franco, a qui va veure una vegada el 1959 i va pensar que «era com un besuc gran amb americana i corbata». Per a Forges el franquisme «era el regnat de l’estupidesa». «I molta estupidesa es manté», sostenia. 

Perquè, com va dir a aquest diari el 2015, «els polítics han de governar directament per al poble en lloc de per a les multinacionals i les financeres [...]. Aquesta classe de política és infumable, la política no és dolenta, tampoc els polítics, però aquests polítics que ens han tocat ara, sí». Sobre Espanya-Catalunya, assenyalava: «La política és l’art de negociar. I si no vols negociar ni escoltar, ves-te’n, perquè et paguen de les arques de l’Estat perquè escoltis». I carregava, de paraula i amb els seus acudits, contra «els pocavergonyes que s’han forrat amb tots nosaltres»: «És amb ells amb qui hem d’anar amb compte, que controlin els dels bancs».

Les dones

Notícies relacionades

El suquet de Forges

Mig segle amb Forges

Els elogis eren per a les dones (presumia de tres filles, cinc germanes i una esposa, Pilar). «Han estirat el carro davant la indolència i l’estupidesa masculina. No són violentes ni munten guerres perquè tenen altres solucions als problemes, i una és l’humor».

Investit doctor honoris causa per la Universitat d’Alcalá de Henares (2016), va rebre nombrosos reconeixements, entre ells, les medalles d’Or al Mèrit del Treball (2007) i al Mèrit de les Belles Arts (2011), la Creu de Sant Jordi (1998) i el Gat Perich. Avui, la cultura, l’humor i el còmic han quedat una mica més orfes.