ENTREVISTA
Meritxell Colell: "La veritat és aliena a etiquetes com ficció o documental"
La realitzadora catalana presenta el seu primer llargmetratge de ficció, 'Con el viento', a la Berlinale
zentauroepp42183819 meritxell colell aparicio180218215505
En el seu primer llargmetratge de ficció, Con el viento, traça el viatge emocional d’una ballarina que torna a un poble burgalès després de dues dècades vivint a Buenos Aires per retrobar-se amb la mare, la germana i la neboda.
¿Quin era el seu objectiu al retratar tres generacions de dones que es reuneixen en una casa de camp? M’interessava parlar del retorn als orígens: la terra, la casa, la mare; i parlar d’una realitat i una forma de vida que desapareixeran quan ho facin els nostres pares i avis. La casa on transcorre la pel·lícula planteja un conflicte molt interessant perquè per una banda encarna una cosa bona, el retrobament amb les arrels, però per l’altra encarna el pes esclafador del passat. I, a vegades, per poder avançar s’ha de ser capaç de trencar vincles amb tot allò que ens fa qui som.
Mentre parla de tot això, la pel·lícula fuig completament del sentimentalisme. ¿Li va costar fer-ho? La meva família és de Burgos, i Burgos és un lloc parc i auster. Allà no hi ha lloc per al sentimentalisme. Parlo de coses que fàcilment es podrien afrontar des del drama, però fer-ho no hauria resultat creïble. Així mateix volia allunyar-me de la idea segons la qual en totes les famílies tot s’ha de dir amb paraules. En moltes ocasions, quan sents una cosa de forma molt intensa no pots explicar-la verbalment perquè tot el que diries seria una versió empobrida de les teves emocions.
En aquest sentit, la dansa té un paper essencial a Con el viento. Efectivament. En bona mesura la pel·lícula retrata el viatge emocional d’una dona que és molt poc comunicativa amb les paraules, i la dansa sorgeix de la meva necessitat de fer-la comunicar sense elles el dolor i l’eufòria. També m’interessava constatar com les paraules ens traeixen, fins a quin punt es queden curtes.
Acaba de mencionar els seus orígens familiars. ¿Significa això que Con el viento Diria que està basada en emocions reals. Per una banda, el meu desig de parlar d’allò que transites quan ets lluny ve d’un lloc molt personal: jo vaig viure dos anys a Buenos Aires, i al tornar vaig comprendre que alguna cosa havia canviat; s’havia tallat un vincle amb tota la gent que estimava, i vaig tenir una certa sensació de buit i de culpa. I per altra banda, com dic, he volgut retratar el poble dels meus avis i rememorar els estius que hi vaig passar. Els objectes que apareixen a la casa de la pel·lícula són objectes de la meva vida. Per a mi tenen moltíssim valor.
¿Per què creu que les noves generacions presten tanta atenció als objectes amb passat? Perquè ens ofereixen l’oportunitat de pertànyer a un passat que en realitat mai hem viscut. En aquests objectes trobem alguna pista sobre el nostre origen i sobre allò que ens connecta amb les generacions anteriors. És curiós, perquè en aquest sentit els joves som més nostàlgics que els nostres pares o avis.
Notícies relacionades¿Com definiria el terreny indefinit entre documental i ficció en què se situa la pel·lícula? Per a mi el cine i la vida són coses que van de la mà, i per tant és lògic que les meves històries sorgeixin de la quotidianitat. Jo entenc les pel·lícules com a retrats en els quals hi ha d’haver alguna cosa de veritat, i la veritat no n’entén de categories com ara ficció o documental. Fa temps que va quedar clar que els documentals no ens expliquen la veritat, i que la ficció no necessàriament és mentida.
¿Quina relació la uneix amb Diana Toucedo, directora de Trinta Lumes?Som amigues, i formem part d’una cosa que es comença a assemblar a un col·lectiu: un grup de creadors que anem acompanyant-nos i creixent junts. H
