Robert Pattinson, com fugir de la pròpia ombra

Les habilitats actorals de Robert Pattinson són una cosa sobre la qual segueix sense haver-hi consens, però hi ha un fet que ningú qüestiona: el britànic ha lluitat fort per treure's de sobre la imatge d'ídol teen que li va ser adjudicada al principi de la seva carrera. Des que va completar la saga Crepuscle, l'hem vist aparèixer com a secundari en projectes de prestigi -Maps to the stars; Z, la ciudad perdida-, fer cine arthouse que gairebé ningú va arribar a veure -La infancia de un líder, Good time- i participar en pel·lícules que preferiríem no haver vist -Recorda'm, Agua para elefantes-; i d'alguna manera, al llarg d'una trajectòria tan poc comercial s'ha espavilat per retenir la seva condició de pes pesant de les alfombres vermelles.

Al capdavall, ell és l'únic que justifica no només l'expectació generada per la presentació de Damsel sinó la presència mateixa de la pel·lícula a la competició per l'Os d'Or. "No m'importaria tornar a treballar en una superproducció de Hollywood; el problema és que com més val una pel·lícula més gent hi ha a sobre teu dient-te com has de fer les coses", explica Pattinson durant la seva trobada amb la premsa. "En pel·lícules petites com aquesta, en canvi, tens més possibilitats de prendre riscos i experimentar".

Boig d'amor, boig rematat

Damsel, en efecte, s'esforça per ser rara, principalment de dues maneres: en primer lloc, juga a despistar sobre quina és la història que vol explicar i quin dels seus personatges n'és el centre moral; diguem que, sobre el paper, parla d'un noi mig boig d'amor mig boig rematat -Pattinson, impecable en mode tarat- que travessa el Far West per alliberar la seva nòvia segrestada, i que al trobar-se amb ella descobreix que les coses no són com s'imaginava.

En segon lloc, els directors David i Nathan Zellner parteixen d'aquesta premissa per subvertir amb voluntat sorneguera les convencions del western. Per un costat, omplen el relat d'imatges absurdes: un pianista que tecleja amb monyons, un home a qui disparen al cap mentre orina i que segueix orinant una vegada mort, un cavall nan; per un altre, a través d'un gag que resulta francament graciós la primera vegada -en part pel gir argumental que provoca- i que ho és cada vegada menys a mesura que es va repetint sense parar.

Mentre avança, així mateix, Damsel arriba a assemblar-se a comèdies com Scary movie, Epic movie o Disaster movie, basades en la paròdia de diferents gèneres cinematogràfics, encara que no té la convicció necessària per abraçar l'estupidesa. Els Zellner, en canvi, han citat referents com Los profesionales, de Robert Altman, o Johnny Guitar, de Nicholas Ray. No els queda res.

Un Rambo amb gana

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Pel que fa a la resta d'aspirants al palmarès, la jornada n'ha ofert una de freda i una de calenta. Ambientada en la fam que va castigar Irlanda el 1847, Black 47 narra la història d'un soldat que deserta de l'exèrcit britànic per reunir-se amb la seva família i que, després de ser testimoni dels abusos comesos sobre la seva gent, es llança a una espiral venjativa que el converteix en una versió especialment hieràtica de John Rambo -l'actor James Frecheville aconsegueix estar tota la pel·lícula sense moure ni un múscul facial-. El director Lance Daly ni aconsegueix insuflar al relat el ritme o l'energia necessaris per fer-lo funcionar com a cine d'acció ni aprofundeix prou en les psicologies dels seus personatges per dotar-lo de verdadera transcendència dramàtica.

També la cinta paraguaiana Las herederas parla de diverses coses a la vegada: sancions administratives injustes i desigualtats de classe, la vida a les presons de dones d'Asunción i amors lesbians en la tardor de la vida, entre altres. La diferència és que aquí el director Marcelo Martinessi sí que aconsegueix mantenir tots aquests plats girant a la vegada, en equilibri i a l'uníson, i en el procés ens fa empatitzar amb el viatge emocional d'una dona madura per a qui perdre els mobles, la dignitat i les certeses sentimentals acaba sent menys un trauma que un alliberament.