No se'n va anar sense res

A mesura que avançava la gala conduïda pels iconoclasta-chanantes Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla, les confirmacions que anaven caient i les intuïcions generals presentaven una mena de contesa basco–catalana, cosa que, en el panorama sociopolític actual, que a vegades condiciona i influència, i en altres no tant, no deixava de ser interessant. 

A mitja gala, Handia ja havia aconseguit vuit de les 13 estatuetes per les quals estava nominada (actor revelació, vestuari, muntatge, direcció de producció, direcció artística, fotografia, perruqueria i efectes especials) i Estiu 1993, la pronunciació en català de la qual per part del comentarista de TVE-1 va fer córrer més d’un tuit enginyós, ja havia aconseguit el Goya a la millor direcció debutant. Les altres tres candidates començaven a quedar com a comparses tot i que encara no es lliuraven les batalles definitives: només el Goya al so de Verónica i res per a El autor i La llibreria.

Hi va haver un moment d’inflexió en aquest duel en què semblava convertir-se la cerimònia i, per extensió, l’avaluació (artística, comercial, industrial) del que va ser el cine espanyol del 2017. Va guanyar Bruna Cusi com a actriu revelació per Estiu 1993, però el premi al millor guió original –el primer guardó fort pel que competien entre elles directament– va caure del costat de la història del gegant basc. Va ser curiosa, acte seguit, la primera reflexió d’Isabel Coixet al pujar a l’escenari per recollir l’estatueta pel guió adaptat. Va venir a dir una cosa així com «encara sort, ja pensava que me n’aniria sense res». En aquesta frase hi havia alguna cosa d’acceptació i resignació: ella mateixa no es considerava favorita per als premis que s’havien de dirimir en la recta final.

Carai, i seguien caient llorers per a Handia (música) i Estiu 1993 (actor secundari), mentre que El autor esgarrapava l’estatueta per l’actriu secundària. Feia anys que no apareixia una polarització tan marcada. Però totes les conjectures poden saltar pels aires, no pel triomf de Javier Gutiérrez, Goya al millor actor per El autor, potser el més cantat de tots, ni el de Nathalie Poza en qualitat de millor actriu per No sé decir adiós, igualment esperat.

El duel en el zènit va quedar en res: La llibreria es va emportar, contra tota lògica –és una opinió, per descomptat–, els premis a millor directora i pel·lícula. Ni la basca ni la catalana, sinó la parlada en anglès. Això sí, en una gala continguda en temes polítics, va ser Juan Antonio Bayona dels pocs a dir alguna cosa en català («i la guanyadora és…» quan va llegir el premi per a Coixet) mentre que tots els premiats bascos es van esplaiar en eusquera. És difícil, avui,

Està bé nominar una pel·lícula de terror com Verónica, però no sé si té gaire sentit fer-ho per no reconèixer finalment cap dels seus valors tret del so.