Nick Park: "Soc un cavernícola de l'animació"

Nick Park, un dels vaixells insígnia de la factoria Aardman i el creador dels inoblidables , torna a la gran pantalla després de gairebé 10 anys des de l’últim treball. I ho fa amb una nova aventura ambientada en la prehistòria i titulada Cavernícola, en la qual torna a demostrar per què és un dels grans mestres de l’animació contemporània. En aquesta nova pel·lícula, els homes de l’Edat de Pedra lluiten contra els més avançats de l’Edat del Bronze en un partit de futbol amb un munt de connotacions. L’antiguitat contra la novetat, els febles contra els poderosos i l’ombra del brexit pel camí en aquesta pel·lícula estrenada divendres passat a les sales espanyoles.

¿Com va sorgir el projecte de CavernícolaQuan tenia 11 anys vaig veure Fa un milió d’anys (1966) i des d’aquell moment em vaig obsessionar amb aquell període històric. Volia ser com Ray Harryhausen i vaig començar a dissenyar jo mateix figuretes de dinosaures. Això em va portar a agafar una càmera i començar a filmar les meves pròpies pel·lícules. Eren molt rudimentàries, però el sentit de l’animació que faig està en el fons allà.

¿Podríem considerar aquesta pel·lícula aleshores com una declaració d’intencions? El meu treball amb l’argila és molt primitiu, en efecte, com els mateixos protagonistes. Jo mateix em sento una mica cavernícola de l’animació. Els efectes especials s’han apoderat de l’animació i nosaltres volíem reivindicar un estadi molt més essencial i autèntic. A mi m’agraden les imperfeccions, trobo que són boniques. No obstant, la indústria s’hi esforça tant com pot per esbor-

rar-les. I al final tot acaba sent massa artificial.

¿Per què va utilitzar el futbol per articular la narració? En el fons, és un esport molt tribal. Una vegada vaig escoltar una anècdota de l’època de l’Imperi britànic. David Livingstone, l’explorador, duia a terme els seus viatges amb tres elements a la maleta: una bíblia, un kit mèdic i una pilota de futbol… perquè ajudava a canalitzar l’agressivitat de la gent. Crec que és una cosa que continuem necessitant, i em va semblar una bona metàfora per explicar el món en què vivim.

Ja que parlem de metàfores i símbols… ¿podríem considerar aquesta Cavernícola com una pel·lícula antibrexitBé, ja l’estàvem fent quan van tenir lloc les eleccions i és cert que vam pensar que alguns aspectes de la narració es podien malinterpretar. Per això vam voler que el partit de futbol reforcés la inclusió. No volíem plasmar únicament la idea que una tribu vol recuperar casa seva, perquè no hi havia cap intenció per part nostra d’introduir-hi sentiments antieuropeus. Per descomptat, no és una pel·lícula probrexit, això és clar.

Una de les característiques principals del seu cine és el sentit de l’humor. ¿Creu que l’animació actual s’ha tornat massa seriosa? Cada pel·lícula d’animació en què m’embarco suposa un viatge molt llarg, de molts anys. Si jo no m’ho passo bé i no poso prou dedicació a fer que la gent disfruti, ¿de què serveix tot això? Per a mi, l’humor és potser l’eina més important per moure el món. Les meves pel·lícules, a més a més, es basen en gags molt físics, però també m’agrada observar els éssers humans. Per això, en aquesta ocasió, m’ho he passat especialment bé, perquè es tractava d’exalçar la simplicitat. Els cavernícoles són bastant babaus i volia que riguéssim amb ells de nosaltres mateixos al veure moltes de les seves actituds reflectides quan ens mirem al mirall.

En la pel·lícula també hi trobem una dialèctica entre el que és vell i el que és nou. Aquest va ser un tema bastant delicat d’abordar. No volia plasmar únicament la idea que el millor és viure en el passat i que els progressos no són importants per a la societat. Volia més aviat transmetre que el poder es converteix en una cosa nociva i perillosa quan s’exerceix d’una manera desconsiderada i injusta, corrompuda per l’ambició i els diners. Per això els nostres personatges cavernícoles, que són més febles, però també més honrats, lluitaran de forma honesta per recuperar el que és seu.

¿Ha canviat gaire el món de l’animació des que vostè va començar a dedicar-s’hi? La tecnologia s’ha desenvolupat molt, per descomptat, però bàsicament la tècnica segueix sent la mateixa. Els fundadors d’Aardman sempre han estat al cas dels últims avenços, però el segell de l’estudi, el seu ADN, no es troba precisament en l’animació per ordinador. De totes maneres, encara que la base de la pel·lícula siguin les marionetes d’argila, també hi hem integrat alguns efectes digitals, sobretot a l’hora de crear el món que envolta els nostres personatges. Els decorats haurien sigut tan grans que no haurien cabut a cap estudi.

M’agradaria que em parlés del personatge femení, molt modern i contemporani [amb veu de Maisie Williams en la versió original]. Volíem que fos una noia valenta i forta, que fos capaç d’enfrontar-se a tots els que van intentar relegar el seu talent a un segon pla per una qüestió de gènere per, al final, demostrar la seva vàlua i complir el seu somni, que no és cap altre que jugar d’igual a igual i sense cap mena de distinció amb els seus companys masculins en el terreny de joc.

Notícies relacionades

Els millors llibres d’aquest any per llegir a l’estiu

Rosario brilla a Pedralbes

¿El personatge de porc-gos seria un transsumpte de Gromit? No era la meva intenció, però resulta inevitable que la gent els compari i hi trobi similituds. Hognob és més com un animal domèstic i diria que a Gromit no li faria gaire gràcia que el tractéssim com un gos [rialles]. En tot cas, sí que el podríem considerar com la seva versió cavernícola.

¿El molesta que el segueixin identificant amb Wallace i Gromit? Són els meus fills i n’estic orgullós. M’encanta pensar idees per a ells i de vegades crec que escriuen els guions ells mateixos. Sempre em pregunten si viuran noves aventures, i a mi em sembla que sí. No obstant, la mort l’any passat del doblador de Wallace, Peter Sallis, va suposar un cop fort. Però ell segur que voldria que els personatges seguissin amb vida.