Laura Ferrero: emocions sense impostura

Mentre llegia aquesta novel·la, la primera de Laura Ferrero (Barcelona, 1984), he recordat allò que deia André Gide que amb els bons sentiments no es fa literatura. I no perquè abundin aquí els bons sentiments i, en conseqüència, faci mutis la literatura, sinó perquè Qué vas a hacer con el resto de tu vida confirma l’asserció: el seu combustible són els sentiments, però no els bons sinó els que corroeixen i trastornen, els que aixafen i foraden, els que acorralen i postren, els que enverinen des del passat i també els que ressusciten al caliu de les il·lusions de futur. Aquesta simfonia sentimental obeeix a una batuta serena, la d’un estil pulcre i refrenat, que sap esquivar la trampa del melodramatisme que aguaita.

BUSCANT RESPOSTES

Ferrero ha creat una narradora de la seva edat, amb el seu nom i també amb alguna de les seves experiències vitals (el treball editorial, l’estada a Nova York, la vocació d’escriptora), però que no s’ha de confondre amb un jo autobiogràfic. En una situació familiar catastròfica, aquesta Laura imaginada pateix una pèrdua dolorosíssima que l’aboca a un dol desestabilitzador. Per sortir-ne trenca el que hauria de ser preservat i emprèn un viatge a la recerca de respostes. Soc deliberadament imprecís per no trair el mecanisme de revelació de secrets que ha armat l’autora i que complaurà molts lectors.

    

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El duel té lloc en l’escenari d’un drama familiar en què tots els actors estan construïts amb cura i subtilesa fins al punt que cadascun es podria situar al centre de la seva pròpia novel·la. Així passa amb el pare, Román, geòleg obsessionat amb les illes, la seva definició i el seu còmput; amb la mare, Adriana, pintora que arrossega una fonda fractura per la qual abandona la família durant cinc anys; amb el germà petit, Pablo, pintor també, hi-

perestèsic inadaptable. Queda fora d’aquest quadro Gael, el faroner i professor universitari, els vincles del qual amb tots els anteriors haurien requerit més elaboració. Tots són illes entre si, que és la metàfora productiva que sobrevola la novel·la i que suggereix una incomunicació i soledat que transcendeixen les de la narradora i la seva cohort. El camí de l’emoció sense impostura que ha transitat Ferrero és un dels que porten a la gran literatura.