Diego Vasallo: "Encara no sé de què parla la lletra de 'Jardín de rosas'"

Diego Vasallo va triomfar durant 17 anys amb el trio donostiarra de pop-amb-gavany Duncan Dhu, coescrivint alguns dels hits més corejats del país. També va fundar el seu grup de chunda-chunda particular, Cabaret Pop. El 2018 no está muerto ni de parranda: edita els seus discos (l’últim, Baladas para un autorretrato) i toca en «petites sales» (el 5 de maig, al Rocksound de Barcelona), intentant compaginar la música amb la pintura (el seu «segon ofici»), llegint i passejant plàcidament per Sant Sebastià («firmo algun autògraf, encara que ara el que vol la gent és fer-se una foto»). És el primer convidat d’aquest qüestionari.

–¿Al final us va dir ella el seu nom perquè poguéssiu fer-la reina en un jardí de roses? ¿Algú sap on van anar les cent gavines? 

–Avui encara no sé de què parla aquesta lletra. En qualsevol cas, ella no té nom. I de les gavines, ni rastre.

–Em pregunto si hi va ajudar batejar-vos amb el nom d’un personatge molt secundari (gaiter, a més) d’una novel·la de 1886. 

–La idea va ser de Mikel, va apuntar aquest nom al llegir el llibre de Stevenson. Era perfecte, ningú sabia què volia dir. Fins i tot la gent no sabia a quin idioma pertanyia.

–¿Què se us havia perdut per Escòcia? Por tierras escocesas, Sueño escocés…

–Teníem una fixació amb l’imaginari romàntic: boires, penya-segats, ruïnes, castells, fantasmes.. I a Escòcia semblava que es donaven totes aquestes idealitzacions en un mateix lloc. Ens flipava el tema dels clans escocesos i a més el paisatge ens en recordava algun d’Euskadi.

–Després de més de 30 anys, els crims del pop espanyol dels anys 80 ja han prescrit. Pots confessar quins grups et semblaven una bírria.

–No m’agrada fer sang amb els companys de professió, però és veritat que als anys 80 hi havia coses molt dolentes. També moltíssims grups d’un sol hit dels quals mai més es va sentir parlar. Avui em costa molt escoltar música d’aquella època: el so és infame. Prefereixo citar les bandes que m’agradaven: Los Coyotes, Gabinete Caligari, Malevaje…

–Avui tot és bon rotllo entre els membres de Duncan Dhu, però hi va haver una època en què estàveu en diferents bancs del jutjat.

–Va ser un moment crític i molt difícil. Mals temps. Van passar molts anys fins que Juanra Viles i jo vam reprendre la relació. Érem molt col·legues i la separació ho va arruïnar tot. De tota manera, vist des d’ara, amb el pas de trio a duo es va perdre una cosa molt important: vam deixar de ser un grup musicalment complet; a partir d’allà tot era possible, i això va ser la nostra perdició.

–En el pop la bellesa no és crucial, però ajuda. ¿Hauríeu arribat igual de lluny sent un trio de nois poc atractius?

–Jo crec que érem bastant normalets, la veritat… Potser el que venia més era la cara de nens que teníem. Uns xavals tocant aquella espècie de rockabilly-pop melancòlic era una cosa bastant rara.

–¿Quina cançó pròpia et fa encara avui grinyolar les dents i tapar-te les orelles?

–Capricornio. Crec que és una de les pitjors que he escrit, la lletra és terrible. En tinc unes quantes més, però ho deixem aquí. Pel que fa a producció, els anys 80 van ser anys nefastos. El disc que sona millor és el primer, que vam gravar en tres dies gairebé sense pressupost.

–Diu la llegenda que Paco Trinidad no us va deixar tocar en El grito del tiempo, i va utilitzar músics d’estudi. ¿Ha cicatritzat ja aquella ferida o encara l’assaltaríeu en un carreró fosc? 

–Va ser una decisió nefasta. No m’explico com ho vam permetre. El so va començar a perdre tot el caràcter. Va ser un dels nostres grans errors.

--¿Has estat alguna vegada a punt de morir?

–Probablement, però no me n’he adonat.

–Duncan Dhu va néixer a Sant Sebastià el 1984, època i lloc políticament convulsos. ¿Com et definies políticament llavors i com et defineixes ara?

–No em definia llavors i no em defineixo ara. Les meves opinions van donant tombs i en canvio unes per unes altres constantment. En qualsevol cas, la ideologia, aquesta cosa tan modelable, perillosa i antipàtica, no m’ha ajudat mai a escriure cap vers.

–Cabaret Pop va ser el teu intent de fer música de ball. ¿Et senties còmode amb tant remenament de malucs, i els dits lluny de les cordes?

–Cabaret Pop va ser una disfressa que em vaig tirar a sobre. Quan veig algun vídeo, encara avui no m’explico per què em vaig obligar a passar per allò. ¿Però qui no s’avergonyeix de les seves fotos de fa 25 anys? En qualsevol cas, l’experiència va ser bona i el tercer disc no està malament.

–¿Què has fet avui?

–M’he enfilat al nou dia i hi he lliscat suaument. He mirat la pluja. No he tingut el plaer de treballar avui. 

DISCOS: La Sun Collection d’Elvis Presley; En La Fusa, de Vínicius de Moraes amb María Creuza i Toquinho, i les American Recordings, de Johnny Cash. També el primer disc de Stray Cats, que me l’emportava fins i tot al col·legi.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

PEL·LÍCULES: Els subornats, de Fritz Lang; Muerte en Venecia, de Luchino Visconti, i Grupo Salvaje, de Sam Peckinpah.

LLIBRES: Els Cuadernos d’Emil Cioran, els poemes de Bukowski, les Meditacions de Marc Aureli.