Purificant l'aire del barri

Al número 91 de l’avinguda de Vallcarca hi ha uns baixos amb una reixa metàl·lica entreoberta. També la porta està entreoberta. Si hi entres ningú et demana diners ni credencials. Aquí no hi ha taquiller ni vigilant. Tampoc cap cartell que anunciï el concert d’aquesta nit. Només un modest cartell pintat a mà t’aclareix on acabes d’entrar: Ateneu Popular de Vallcarca.

Una única sala d’uns 25 metres quadrats acull l’escenari, l’espai per al públic i el bar. També hi ha un lavabo amb una porta corredissa, l’última novetat. Els taulons de pladur estan tal qual. No trigaran a sorgir motius per decorar-los. Aquí no hi ha el típic pòster de Jimi Hendrix, sinó un retrat de l’heroi local: Uri Caballero, guitarrista dels Surfing Sirles.

En cada pam de paret hi ha adhesius: «Construïm Vallcarca», «Refugees welcome»… Aquest és un espai de lluita contra l’especulació immobiliària, pel dret a l’habitatge i per la llibertat d’expressió. Aquest matí, l’Ateneu ha demanat ajuda davant un imminent desallotjament al carrer de Gomis. I mentre les sales de concerts xiulen davant l’assetjament de l’Audiència Nacional als rapers, aquí conviden a actuar el mallorquí Valtonyc, condemnat a tres anys de presó.

Molt de fum, molt d'humor

Encara hi ha gent que utilitza l'expressió «pujar a Vallcarca» per referir-se a l'esforç que implica desplaçar-se fins a aquest barri separat de Gràcia per la ronda del Mig. I, segons comenten alguns amics, a alguns els ha fet mandra pujar a veure a El Gordo del Puru. Ells s'ho perden. El raper de Súria anuncia que aquesta serà una vetllada in repetible. Té raó: serà com descobrir Snoop Dogg en un soterrani. Una nit de rap amb molt de fum i molt d'humor.

El Gordo del Puru ve amb poca cosa: un portàtil amb les bases i una llibreta amb les lletres de X-Peteneras, el disc que ha gravat amb Achilifunk Sound System, escrites a mà. Li falta un voluntari que faci anar el portàtil. Serà Markus FM, un raper i agitador de l’escena hip-hop. Tot és així de casolà i anàrquic. La prova de so es confon amb l’inici del xou. Quan el raper de Súria agafa un tamboret, l’espectre d’Eugenio sobrevola l’Ateneu.

Entre Snoop Dogg i Eugenio

Podríem descriure El Gordo del Puru com una barreja entre el raper Snoop Dogg i l’humorista Eugenio. Per la seva afició als cigars. Per la seva dicció adormida i per la seva ment desperta. «Em podeu dir Camarón 2», deixa anar en una de les seves lletres. I introdueix cada cançó amb comentaris com «aquesta té vídeo», «ara ve la pitjor», «ui, amb aquesta riureu», «en aquesta m’oblido de la lletra, aviso»…

El públic no para de riure. La majoria ronden els vint anys. Abunden les dessuadores amb caputxa. Avui l’Ateneu és el que en termes feministes es denomina un camp de naps: de 30 espectadors, només quatre són dones.

Diversió i repugnància

Ha passat mitja hora i segueix entrant-hi gent. Arriben a punt per sentir Ratas, un altre èxit rumba-quinqui-rap de X-Peteneras. «A veure si trobem un punt òptim entre diversió i repugnància», aspira El Gordo. El troba i tot seguit anuncia que a la barra hi ha vinils a la venda. «Ara no els volen ni els japonesos, però d’aquí uns anys valdran cent euros», profetitza.

El Gordo està cansat i entrega el micro a diversos rapers que esperen ansiosos per lluir-se. «La democràcia és una porta tancada i no s’obre», adverteix un. «Sang per sang, mal negoci», dispara un altre. «Podria estar callat, però m’explotaria el cap: per això faig rap», rima un altre. Per desgràcia, els joves venen més a exhibir-se que a escoltar els seus col·legues. Més d’un fot el camp així que acaba i es perd la rapera que se’ls menja amb patates a gairebé tots amb un flow més serè i una dicció menys agressiva.

Màxima pol·linització

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Fa una hora i mitja que hi som i el públic ja s’ha renovat tres vegades. Més que una sala de concerts, sembla un vagó de metro amb gent que puja i baixa. S’acomiaden un grup de joves i entren dos homes de cinquanta i molts que venen de la veïna Bodega La Riera. Ara una noia amb un gos. Encara que només hi caben unes 30 persones, ja n’hi han passat més de cent. L’Ateneu és un lloc de pas, sí, però també és un enclavament de màxima pol·linització.

Aquest minúscul habitacle és una olla a pressió i una vàlvula d’escapament per al veïnat. L’aire gèlid, hostil i tòxic del barri es cola per la porta, mentre l’extractor del sostre aspira el fum càlid, fraternal i guaridor que es cou dins i el retorna al carrer en forma de vapor purificat per una canonada d’alumini. Sí, l’Ateneu Popular de Vallcarca és el pulmó cultural del barri.