'Ciència i caritat' exhibeix "les cuines del Picasso"

José Ruiz Blasco ho tenia clar, volia que el seu fill arribés on ell no havia pogut: a l’èxit pictòric. Així que va decidir dotar el nen, que era ni més ni menys que Pablo Ruiz Picasso, d’una sòlida formació acadèmica que li permetés arribar a dalt de tot. I això en aquell moment, a finals del segle XIX, passava també per triomfar en les exposicions nacionals. De manera que una vegada matriculat a la Llotja i a l’estudi de José Garnelo Alda, ell havia de concursar. Pare i fill van decidir presentar una obra a l’Exposició General de Belles Arts de 1897, a Madrid. 

  

  El tema escollit va ser el que estava en voga en l’època: el realisme social. I la tela pintada: Ciència i caritat (1897). Un quadro que es mou entre l’«espectacularitat» i l’«obra mestra de primera etapa», segons el parer d’Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso. I un quadro que representa el final de l’academicisme en la trajectòria del geni que aleshores només tenia 16 anys. 

 La tela va tenir premi: una menció honorífica; i també molt moviment. Picasso la va pintar en un petit taller del carrer de la Plata, d’on el llenç va sortir probablement enrotllat. No se sap en quines condicions va viatjar a Madrid i després a Màlaga. Sí que és conegut que des de 1918 (any en què va tornar a la casa familiar del passeig de Gràcia) fins a 1970 (quan Picasso la va donar al seu museu barceloní) va estar penjada a la paret sense bastidor ni res. Com si fos un tapís. Això va fer que la seva primera restauració, el 1970, fos gairebé una qüestió de supervivència.

TREBALL ‘IN SITU’

Ara arriba la segona, «amb un objectiu que no és estètic sinó científic. Es tracta de consolidar la peça i poder aprofundir en l’estudi que es va fer el 2010», sosté Reyes Jiménez, la seva responsable. S’eliminaran tots els vernissos i materials afegits el 1970; es trauran les repintades; s’assentarà la tela i es netejarà. I tot es farà in situ. A les sales del museu. Exactament al mateix punt on es mostra habitualment: la sala 3. Per portar-ho a terme s’ha despenjat el quadro i se li ha tret el bastidor. Una petita cinta marca el perímetre d’actuació dels restauradors. La resta segueix sent espai patrimoni dels visitants.

El perquè de treballar tan obertament el revela el director: «És atractiu per al públic veure les cuines privades del museu». De fet, és una forma d’evidenciar aquelles tasques que tot centre fa i que no es mostren mai, i de no privar el visitant d’una de les peces més importants de la pinacoteca. Sí que estarà un temps fora de la sala: al gener, quan es traslladi al taller per fixar-la, després tornarà al  seu lloc habitual per acabar la restauració a la vista.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Tot el que s’ha fet fins ara, entre altres coses una gigafoto del quadro (o sigui, prendre milers d’imatges en alta resolució amb llum visible, violeta i infraroja), ha permès descobrir detalls de com va executar Picasso la peça: els pentimenti (la mà del metge va estar més elevada al principi que la final); els canvis (els treballs preparatoris mostren que no hi havia intenció d’incloure-hi un cobrellit), i els dubtes i facilitats del geni, que llavors encara no era tan geni però que ja apuntava maneres. Per exemple, la cara del metge (en realitat, la del seu pare) no li va donar problemes, cosa que sí que va passar amb la de la malalta: els estudis demostren un munt de capes de pintura, ergo no ho va tenir fàcil.

DESMENTINT MITES

També s’han pogut desmentir molts mites. Picasso no va pintar el quadro en dues setmanes, com es diu. És impossible perquè el blanc plom usat necessita molt temps per assecar-se, i és evident que el llenç no va arribar a Madrid humit. Però el que intriga més els tècnics és la firma. Hi és, i és gran, fa entre 20 i 30 centímetres, però no es veu. La idea és recuperar-la però no és clar que sigui possible. Més coses: la monja és en realitat un model masculí i l’hàbit el va prestar una religiosa amiga. Ciència i caritat acabarà la seva restauració al maig. I a la tardor viatjarà a París per a l’exposició Chefs-d’oeuvre. Serà la segona vegada que sortirà del museu, la primera va ser el 1980 per participar en la gran retrospectiva que el Moma va dedicar a Picasso.