'La vida póstuma', de Pablo Sánchez, no saber treure's el jou

A Pablo Sánchez li ha sortit una bona novel·la, segurament la millor des de Caja negra (2005), amb la qual va guanyar el premi Lengua de Trapo i es va donar a conèixer. Segueix intacta la causticitat d’una veu que llavors es va acarnissar en la literatura adotzenada però que ara, potser per efecte dels anys i la navegació vital, adopta unes maneres menys aïrades sense que minvi la seva acció corrosiva. La presa que mossega és doble: el tema etern del pare mort la memòria del qual (o el fantasma del qual, com a Hamlet) condiciona i coarta el destí del fill i, en un marc més ampli, el paper i l’esdevenir dels intel·lectuals de l’esquerra revolucionària a l’Espanya d’abans, durant i després de la transició.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

 En la intersecció dels dos plans se situa el narrador, l’apocat gerent d’un hotel el nom ridícul del qual (Max von Sydow Arranz) delata la indiferència del seu pare mort, l’admirat filòsof, poeta, escriptor, activista polític i tantes coses més José Ángel Arranz. Max viu aixafat per la perdurabilitat incapacitant de la figura del seu progenitor, no només en el seu record sinó també a través de les cartes que aquest va deixar escrites perquè, periòdicament, li fossin remeses al seu acovardit fill. L’argúcia perversa de mantenir aquesta comunicació pòstuma (que recorda la pel·lícula Te amaré eternamente, de Giuseppe Tornatore) serveix com a metàfora de la presència obsessiva dels criteris, opinions i expectatives del pare en la vida de Max, amb el cruel afegit que, després de la seva mort, el pare es mostra més pròxim i afectiu que mai, dificultant així amb això la definitiva emancipació del narrador i deixant-lo embolicat en la seva pròpia lluita amb ell mateix.

JUDICIS SEVERS

La part amb més força de la novel·la són els judicis severs que assaja Max cap a l’arrogància, el narcisisme, la irresponsabilitat i el desafecte del seu pare, en què s’ha de veure una consideració general dels intel·lectuals d’esquerres a les acaballes del franquisme. En aquest aspecte, Sánchez es mostra tan lúcid com implacable i retrata en el seu narrador la barreja de complex d’inferioritat i afany de rectificació amb què l’esquerra actual ha de gestionar l’herència d’aquella esquerra idealista i bel·licosa i històricament decisiva. Hereu al capdavall, Max és un aspirant a escriptor depressiu, amb tendències suïcides, que als seus trenta i escaig anys d’irresolució segueix donant voltes al torn de la seva impotència. Humor i intel·ligència en una novel·la gens complaent.