Thor, sense efectes especials

Neil Gaiman, el creador dels còmics de Sandman, de la fantasia juvenil gòtica Coraline, del mosaic mitològic d’American Gods, va créixer llegint J. R. R. Tolkien i C. S. Lewis, però també molts còmics. I va ser el Thor superheroi que van imaginar Stan Lee i Jack Kirby per a Marvel el que li va fer voler saber-ne més coses i el va portar primer als Mites dels pobles nòrdics de Roger Lancelyn Green i després a les fonts, les eddes recopilades al segle XIII. En aquest camí vol guiar Gaiman les noves generacions que van a les sales de cine per seguir les noves aventures del Thor, ara cinematogràfic, de Marvel. Ho fa explicant, amb fidelitat a les fonts, però amb tot el sentit de meravella del que és capaç, sense necessitat d’efectes especials, naus espacials ni, és clar, intromissions del temible Hulk, a Mites nòrdics (publicat per Catedral, en català, i per Destino, en castellà).

Són 15 relats, corresponents a 15 llegendes nòrdiques reescrites per Gaiman durant els últims vuit anys, que van des de la mitologia de la creació del món fins al final del món dels déus, l’apocalíptic Ragnarock. No es tracta d’una utilització descontextualitzada dels personatges mítics per recrear un univers diferent, com ja va passar a l’edat mitjana amb el Cantar dels Nibelungs i van continuar fent Richard Wagner, Tolkien, els mateixos Kirby i Lee o recentment A. S. Byatt. O com va fer el mateix Gaiman al barrejar multitud de referències mitològiques a The Sandman i American Gods (on, és cert, apareixen Odin, Loki i Balder, però també l’africà Anansi, els egipcis Thot i Anubis, l’eslau Czernobog, el clàssic Vulcà i el mateix Jesús).

«He fet tot el possible per narrar aquests mites i històries amb la màxima exactitud i de la manera més interessant que he pogut», ha explicat Gaiman. El número u de vendes dels EUA per al seu llibre podria ser només un resultat de la combinació d’oportunitat i el seu estatus d’estrella pop en el món anglosaxó, però no només això. És que ha aconseguit els seus propòsits.

Fidelitat

A diferència de la mitologia clàssica, transmesa de forma literària i més coherent, la nòrdica va ser transmesa de forma oral i només va ser redactada al segle XIII, quan es van compilar l’Edda poètica i l’Edda en prosa. Ja quan el culte als déus nòrdics havia sigut extingit pel cristianisme i els seus mites reduïts a imatges poètiques que Snorri Sturluson va posar per escrit per evitar que passessin a ser incomprensibles o simples narracions populars. «És com si de totes les històries de déus i semideus de Grècia i Roma únicament haguessin sobreviscut els mites de Teseu i d’Hèrcules. Així d’ingent ha sigut la pèrdua», lamenta l’escriptor al pròleg del llibre. Aquests immensos buits li haurien donat marge per recrear; però s’ha abstingut de fer-ho. «He de jugar net amb els acadèmics i he de jugar net amb els nanos que agafaran el llibre, el llegiran i creuran que coneixen les històries. Així que hi afegeixo color, hi afegeixo motivacions, hi afegeixo els meus propis diàlegs», però no trames, fets o històries no recollits en la tradició, va aclarir en una entrevista recent.

El llibre consta d’una presentació dels principals personatges: Odín, el savi déu que va sacrificar un ull i la seva pròpia vida per aconseguir la saviesa; Thor, el guerrer déu del tro amb el seu martell Mjollnir, i Loki, «eloqüent, convincent, atractiu i el més murri, subtil i astut de tots els habitants d’Asgard». No cal dir que també és el déu favorit de Gaiman.

Les històries narren l’origen dels nou mons dels escandinaus, des de l’Asgard dels déus fins al Midgard dels humans; l’igni Muspell, del qual en la fi dels temps sortirà Surtr amb la seva espasa de foc; el Nidavellir dels nans forjadors; Alfheim, habitat pels elfs lluminosos; Hel, dominat per la deessa de la mort del mateix nom, filla de Loki, i una bella donzella per un costat i un cadàver corrupte en l’altra meitat del cos.

El toc Gaiman

Però el toc Gaiman brilla amb tons de «aventura i comèdia». En les històries que els nòrdics utilitzaven per explicar l’origen de la inspiració poètica (en un calderó enorme d’alcohòlica hidromel), per què el martell de Thor tenia un mànec tan curt (Loki, és clar, va distreure el nan que feia anar la manxa de la forja) i sobretot la relació entre Thor, més aviat curt de gambals i propens a tancar els problemes a cops de martell i el gran enredaire Loki. «Quan alguna cosa va a més, el primer que penso és que és culpa de Loki. Això t’estalvia molt temps», li fa dir Gaiman al déu del martell en un dels molts diàlegs còmics que va intercalant amb el to èpic dels cants mitològics.

Humor però també horror

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

La segona cosa que fa Thor sempre, això sí, és aconseguir que Loki arregli l’embolic que ha armat. Encara que això li costi a Thor haver d’enfrontar-se al foc, el pensament i la vellesa en un repte que li planteja un gegant, o haver de disfressar-se de donzella en un casament fins que se li acaba la paciència i acaba amb tots els assistents a l’enllaç a cops de martell. O a Loki ser fecundat per un fogós semental, en una escena en què se sumen el sentit de l’humor de Gaiman i la grolleria que deurien gastar aquells vikings quan explicaven llegendes mentre bevien cervesa.

 «Loki és molt bonic. És plausible, convincent, agradable, i de lluny és el més astut, subtil i perspicaç de tots els habitants d’Asgard. És una llàstima, per això, que hi hagi tanta foscor dins seu: tanta ràbia, tanta enveja, tanta luxúria», explica Gaiman. Encara que això que li faci llàstima és relatiu. L’amenaça constant de Loki i els seus fills, Hel, el llop Fenrir i la serp Jormundgundr, l’ombra del Ragnarok (la fi del món per als nòrdics, encara que per a Gaiman la victòria de Donald Trump i el brexit van ser els seus Ragnarok, confessa), pesa de forma ominosa sobre tots els relats: «Sospito que és així com estic fet. La por és la força motriu que em manté escrivint. Aquesta part de mi està realment també en els meus llibres. Em surt bé això que l’amenaça està al tombar la cantonada».