Buika, 20 minuts de quietud

El títol del nou disc de Buika, l’epé Para mí, ho diu tot: la cantant mallorquina brinda aquí a l’oient una oportunitat per a la introspecció, la calma i l’allunyament del soroll del món. Aquesta és la intenció. «Crear un instant de quietud, una cosa que avui dia ens fa falta: per pensar, per no fer res, per ser tu…», explica per via telefònica des de Miami, on viu, en vigílies d’oferir dos recitals a Catalunya: demà al Palau (inauguració oficial del Festival del Mil·lenni) i divendres que ve a l’Auditori de Girona.

Per obrir aquest espai de serena gratificació s’ha valgut aquesta vegada de fibres flamenques, formes de cançó despullada i una mica d’aquella aroma jamaicana que va envoltar el seu disc anterior, Vivir sin miedo (2015). I tot plegat, en un format petit: cinc cançons, 20 minuts. Concha Buika no demana res més que aquesta fracció de temps a qui s’acosti al disc. «Abans ens assèiem a escoltar un àlbum durant una hora, sols o amb els amics, comentant les cançons», reflexiona. «Avui, en canvi, la música s’escolta mentre estàs treballant o cuinant, i si fas això et sents culpable: ‘¿Com he d’estar una hora sense fer res, amb totes les coses que s’han de fer?’».

Contra les urgències

Així que Para mi desprèn el missatge d’alternativa als vertígens de la vida moderna. «La idea és que si tu no pots regalar-te al llarg d’un dia 20 minuts per estar tota sola, és que has de replantejar-te com estàs vivint la teva vida, ¿ho entens?», argumenta Buika, si bé reconeix que el repertori contemplat aquesta vegada no permetia una durada més gran. «En aquest moment no tenia 14 cançons per publicar. L’epé és un acte de sinceritat, de no forçar les coses».

La sonoritat és càlida i senzilla, i la seva veu camina de la mà d’una guitarra flamenca, un cajón, un toc de metall… «¡Jo soc molt simple!», exclama. «I m’agrada molt la puresa del so». Una composició pròpia, Hija de la luna, és la que aporta una base instrumental més densa, al voltant d’un ritme jamaicà. «El reggae és part de tots nosaltres, que hem somiat amb la llibertat i l’hem treballat d’una manera molt idíl·lica, romàntica i bohèmia», raona.

    

Buika s’acosta a Manzanita (Nicontigo ni sin ti) i a Camarón, evocat a Dios de la nada que ella associa «a una paraula, deixar-se anar, que és la cosa més semblant a llibertat i felicitat», i al llibre de versos i fotos que va publicar fa tres anys, A los que amaron a mujeres difíciles y acabaron por soltarse. «És pensar: ‘T’estimo, però ja no ets la meva responsabilitat; aquí tens el meu cor, jo ja no patiré’. Per mi, la cançó de Camarón és això». Encara que admet que la lectura és oberta. «Les cançons tenen un missatge secret i cada persona sap el que li diu».

De la ‘copla’ al reggae

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Ja sigui escorant-se cap a la copla, el flamenc, el jazz, el funk o el reggae, es diria que Buika és Buika, imprimint la seva personalitat a la música per sobre de les categories. «De joveneta ja em deien: ‘Amb això de cantar una copla i després una bulería i després una de Michael Jackson no arribaràs enlloc’», explica. Però se li disparen les alarmes quan se li parla de la seva identitat cultural. «Sempre he tingut un problema amb això. De petita em deien que jo era de Guinea Equatorial, fins i tot sense haver-hi estat mai. Però sortia al carrer i em deien ‘tu ets espanyola’, o ‘tu ets mallorquina’. I després jo anava dient que era de Palma però hi havia qui no es quedava tranquil fins que no em sentia dir que vaig néixer a l’Àfrica», recorda.

I al final, la música juga un paper a l’escollir el seu lloc al món. «Si em demanen que em posicioni en una cultura he de fer-ho d’una manera molt universal. No em queda cap altre remei que representar-me a mi mateixa. I crec que la meva música és un reflex d’això», reflexiona Buika. La música, afegeix, com a patrimoni col·lectiu genuí. «L’art és tot el que tenim. Una cançó, una obra de teatre, un quadro…, això és el que compta de la humanitat, perquè els llibres de text els van escriure els que van guanyar les guerres». Cançons com les de Para mi, que mostrarà acompanyada per un grup de quatre músics. «¡Uns soldats impressionants!».