CRÒNICA

Oriol Perucho, amor després de la mort

El músic, desaparegut l'any passat, va inspirar un emotiu i complet homenatge a l'Apolo en què van participar vells col·laboradors com Pau Riba i Pascal Comelade

zentauroepp40845679 barcelona  06 11 2017 espectaculo escamot voll inga  homenat171107135346

zentauroepp40845679 barcelona 06 11 2017 espectaculo escamot voll inga homenat171107135346 / FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

La música d'Oriol Perucho era tan lliure com compartida amb els impulsos dels molts col·laboradors que el van acompanyar fins a la seva mort, el 16 de gener del 2016. La seva carrera té alguna cosa de laberint màgic, poblat per un despert clan de músics i agitadors que, aquest dilluns, van sortir dels seus caus per rendir homenatge a l'amic a l'Apolo.

En la base de la nit, una formació creada expressament, l'Escamot Voll-Inga, que va obrir i va tancar amb un emocionat God only knows (The Beach Boys), cantat per Saki Guillem des del teclat, amb les seves esquenes bé cobertes per quatre metalls, tres guitarres, baix i contrabaix… Mur de so aixecat per noms de llegenda de l'underground barceloní com Oriol Pons de Vall Ginger, Quico Samsó, Enric Cervera, Jordi Nico, Ramon Solé, Eduard Altaba… Partícips, aquests quatre últims, de Tropopausa (1979),Tropopausa un disc seminal de l'escena, al qual van acudir en un primer tram del concert que va incloure la resurrecció de Moisés, Moisés a càrrec de Pep Pascual, David Soler (ocupant  la plaça del malaguanyat Conrado T. Costa) i Jordi Golmayo.

La sintonia de Cabo San Roque

Certa reafirmació generacional, sí, reforçada per associacions com la de Pierre Bastien i Juan Crek sota les sigles BEC, amb Eli Gras. Però la irrupció de Cabo San Roque, versió ampliada, evocant aquells efímers Cebo’s Enrique que els van unir a Perucho i al també desaparegut Joan Saura, va recordar que hi ha unes maneres de fer, una actitud davant la música, que ha creuat llindars temporals.

I més enllà dels confins del jazz, del rock, de la improvisació, de l'expansió de textures i de les dissonàncies es va alçar el verb tremebund de Pau Riba al reflotar aquell Astarot universdherbaque tanta polseguera va aixecar a Canet Rock-77, sota "el signe del lleó” i “sense por a parlar de Déu ni del dimoni”. Quatre dècades després seguia imposant.

Olor de pólvora

Notícies relacionades

Concert fluid, sense més desordre que el meticulosament elaborat en les seqüències de notes més free, i la imatge en vídeo d' Oriol Perucho presidint l'escenari, com si la seva bateria, des dels baixos de l'Eixample on vivia, tutelés la desfilada d'actuacions. Donant la seva aprovació a Mil Cogotes (la microcomposició ‘Anodono, dígame?’ amb teclats, baix i ball de claqué), al ritme exòtic de Les Anciens i a l'altre rapsode il·lustre de la nit, Enric Casasses, que va alertar amb èmfasi de l'“olor de pólvora” sobre el piano de Pascal Comelade i la Bel Canto Orquestra.

Escena de bellesa violenta que va contrastar amb el nou God only knows God only knowsque va emmarcar una fosa melancòlica de la sessió. Era una de les cançons preferides d'Oriol Perucho, que al·ludeix a un amor etern, mentre quedin estrelles al firmament, com el que els seus col·legues li van brindar a l'Apolo.