31 d’oct 2020

Anar al contingut

PRIMERA JORNADA

De Vic a la Lluna

Maria Rodés va preestrenar el galàctic 'Eclíptica' al Mercat de Música Viva, mostra que va acollir substancioses estrenes de Xarim Aresté i The Gramophone Allstars Big Band

Jordi Bianciotto

De Vic a la Lluna

Laura Busquets

el Mercat de Música Viva de Vic és ara, en primer terme, plataforma de primícies i aquí va centrar els focus, dimecres passat, Maria Rodés amb la proposta que li va valer l’any passat el premi Puig-Porret, concedit a un projecte en desenvolupament. Un concert al voltant de les fragilitats humanes en contrast amb la mística del cosmos, que va conviure en la primera jornada de la mostra amb altres propostes de relleu, com les estrenes de disc de Xarim Aresté i The Gramophone Allstars Big Band.
    

A la Lluna hi ha un cràter que va ser batejat un dia amb el nom de Lluís Rodés, jesuïta que va dirigir l’Observatori de l’Ebre durant la guerra civil. Un avantpassat de Maria Rodés que «es refugiava dels bombardejos mirant les estrelles», va explicar a l’Atlàntida. Motiu inspirador de Eclíptica, l’espectacle que va destapar al Mercat i que al novembre es convertirà en disc (amb un títol encara per confirmar), ple de cançons boniques i misterioses, amb zones d’ombra i una mica d’humor apocalíptic. Les va presentar amb un quartet que va incloure, a les guitarres, Santi Careta i Juliane Heinemann.

LLESTOS PER AL XOC

Cançons d’estrena com Noche serena, somiadora, i Luciérnaga en el suelo, més sinistra i amb harmonies d’inspiració flamenca (es diria que el Bowie de Blackstar estava a prop). Acostaments pop a Pléyades i Nana negra, amb melodies tocades per un punt de fantasia, la minimalista Eclipsi i el crescendo alarmista, bèl·lic, de Serena. I una ocurrència que va treure ferro a la sessió, aquella espècie de cúmbia anomenada No lo quiero saber, en la qual Rodés evoca una carta que va rebre el seu parent llunyà en què algú li deia que, si era cert que algun dia el sol xocaria amb la Terra, preferia no saber-ho perquè ja tenia prou problemes a la vida. Aquesta tornada esbojarrada i deliciosa, «chocará conmigo, oh, oh», té pinta de hit.
    

Xarim Aresté es va acollir a un altre imaginari llunyà, les illes australs que donen títol al seu nou disc, Polinesia, com a metàfora de les seves tribulacions emocionals. Un repertori en què, sense desenganxar-se del tot del rock desballestat que l’acompanya des dels dies de Very Pomelo, es decanta pel mig temps i la balada, terreny en què van despuntar dues cançons, La flor i ­Descalç.
    

Encara que és possible que la composició amb més calat, en discussió amb Mil antenes (que no va interpretar a Vic), sigui Ha quedat clar, que ho té tot: ímpetu rocker, una estructura original i un trajecte emotiu en què culmina cada estrofa amb la postil·la de «només hem vingut aquí a estimar» envoltat d’una difusa aura espiritual. Posada en escena sòlida, amb Miquel Sospedra, l’expomelo Ricard Sohn i Ermengol Mayol.

RUMB AL TRÒPIC

I tancant la jornada, The Gramophone Allstars, ara ja Big Band amb caràcter definitiu, 17 músics en escena comandats pel saxofonista i flautista Genís Bou. La seva nova obra, Maraca soul, és un altre festí de mestissatges afroamericans i tropicals que obre l’enquadrament a ritmes menys transitats en les nostres latituds com el boogaloo i el calypso.
    

Va interpretar Ah diggin’ horrors, de Mighty Sparrow, referencial artista de Trinidad, que va conviure feliçment amb revisions de I wish I knew how it would feel to be free, peça que Nina Simone va gravar el 1967, i Hot cargo, de The Skatalites. Al capdavant, les veus de Judit Neddermann, buscant sempre més la connexió emocional precisa que l’impacte efectista, recolzada per Yolanda i Kathy Sey, garantint totes elles que aquestes cançons arribessin al públic de la Carpa Vermella en el seu estat més vivificant.