Serrells eterns a l'Altaveu

Quan, en el trànsit dels anys 60 als 70, les cançons es van fer més llargues i el rock, més complex i també més pretensiós, els Flamin’ Groovies es van agafar fort a les seves guitarres conjurant-se per rendir honors a la vigorosa tornada pop. Frasejos esvelts aliats amb distorsió sonora, segons una recepta atenta als èxits del període 1964-66. I aquí segueixen, per a l’alegria de fans com els que dissabte van omplir de gom a gom el recinte de Can Massallera, de Sant Boi.

Vista l’amenaça de pluja (al final no consumada), l’organització de l’Altaveu va voler desplaçar a aquesta sala els concerts programats a la plaça de l’Ajuntament, amb la qual cosa la banda de San Francisco va viure el seu bany popular en format de club, 30 anys després, que es diu aviat, del seu pas per la Recta de l’Estadi a la Mercè del 1987 (l’edició de Chuck Berry). Poques coses han canviat en l’essència del grup des d’aleshores: a la dreta, el serrell errant de Chris Wilson, amb una veu tirant a ronca, aliant-se a vegades amb la del groovie pioner, Cyril Jordan, situat al centre i lluint, almenys de lluny, un aspecte juvenil als 69 anys (amb un aparatós perruquí, tot s’ha de dir); tots dos al servei d’un repertori amb poques variacions d’una gira a l’altra. Secció rítmica renovada: el bateria responia per Tony Sales i és fill del Tony Sales que als anys 70 va tocar amb Iggy Pop i que als 80 va compartir files amb David Bowie a Tin Machine.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Van obrir amb la seva versió de 'Down, down, down', de Dave Edmunds, a tota castanya, i d’aquí van passar a un 'You tore me down' amb les seves harmonies vocals resguardades, l’aguerrida 'Yes I am', l’assalt d’'I want you bad', de NRBQ… Van rendir homenatge al desaparegut Chuck Berry amb la rokcanrolera 'Don’t you lie to me' i van seguir combinant tornades molt 'sixties' (com la de 'Hungry') amb breus solos de Jordan i, en el punt més àlgid, el clàssic 'Shake some action' i el 'tour de force' proto-punk de 'Slow death', amb el seu missatge antidrogues. La principal novetat respecte a qualsevol altra gira del grup feta en les dues últimes dècades va ser que tenen disc amb material d’estrena, 'Fantastic plastic', acabat de publicar i del qual van mostrar una apreciable cançó, 'What the hell’s goin’ on'. Sessió de 'revival' raonablement vivificant, doncs, i amb senyals d’activitat creativa.

I si Can Massallera va trontollar a cop de power-pop de primera fornada, a l’escenari de Cal Ninyo vam poder caure a les xarxes de propostes d’altres signes. Primer, amb la música d’una altra dimensió desplegada per Marco Mezquida, més enllà del mateix jazz, i de Maurice Ravel, inspirador d’un repertori de vol lliure que el pianista menorquí va inventar nota per nota en una aliança torrencial amb el violoncel de Martín Meléndez i la bateria d’Aleix Tobias. I després, amb Mariola Membrives, una veu flamenca emergent i espectacular, assistida per gegants com Raynald Colom, Horacio Fumero i Aleix Tobias en un lliurepensant recorregut per la poètica d’'Omega’' d’Enrique Morente i Lagartija Nick. Hem de seguir els seus passos.