26 febr 2020

Anar al contingut

UNA ICONA DE LES ARTS ESCÈNIQUES

Els perfums de Lindsay Kemp, a Porta Ferrada

El ballarí i coreògraf britànic, que va ser mestre de David Bowie i Kate Bush, porta els seus 'Kemp dances' al festival de Sant Feliu de Guíxols

Jordi Bianciotto

Els perfums de Lindsay Kemp, a Porta Ferrada

XAVIER CASALS

Apareix a la sala somrient amb expressió entremaliada, amb un vestit estampat que li dona un aire entre simpàtic i excèntric, i la conversa comença evocant els cinc anys que va passar a Barcelona, després de la seva estrena de 'Flowers' al Teatre Romea. «Vaig viure a la plaça Reial i Barcelona em va obrir les portes a mi i a la meva companyia», recorda Lindsay Kemp. «Em vaig sentir de seguida a casa. Aquí vaig experimentar molts plaers, tants, que és un miracle que segueixi viu».
    

El ballarí, actor i coreògraf britànic és a Sant Feliu de Guíxols per escenificar, avui al Festival de Porta Ferrada, la seva obra 'Kemp dances' (Teatre Auditori Municipal (21.00 hores), que porta com a subtítol 'invents i reencarnacions' perquè reuneix noves creacions, i peces reconegudes de la seva trajectòria. A Kemp dances ens serveix «un buquet de diferents perfums, set flors connectades a través del tema de… ¡endevini-ho! ¡L’amor, que avui necessitem més que mai!», explica amb delicada teatralitat.
    

El seu propòsit és, com sempre, «fer possible que el públic, quan surti, se senti il·luminat, alliberat», apunta aquesta icona de les arts escèniques. Kemp segueix valent-se de la dansa, el seu «llenguatge silenciós, del cor» per expressar-se «per sobre de tot com un 'entertaine'r que dona plaer al públic».
  

Lindsay Kemp, en una imatge promocional de 'Kemp dances'.

  Així va ser ja fa 40 anys, quan Barcelona el va captivar malgrat que els fantasmes del franquisme encara cuejaven. «Sí, Franco seguia aquí, en l’aire, i es va haver de seguir lluitant un temps contra les forces fosques», recorda Kemp. Temps d’efervescència al voltant, per exemple, del moviment d’alliberament gai. «I tant. ¡Jo vaig ser part d’allò! Vaig ser veí d’Ocaña. Cada nit, a l’acabar l’obra, l’hi dedicava a Albert Boadella i a la llibertat».

Més enrere en el temps, Kemp va rebre al seu camerino un jovenet amb un cap que li bullia d’idees. «Vaig conèixer David Bowie quan era David Jones. Tenia 19 anys. Vaig obrir la porta i em vaig dir: ‘¡És l’arcàngel Gabriel!’. ¡I jo era Santa Maria! No em vaig agenollar llavors al seu davant… Això seria més tard», evoca amb humor. «Ell estava desencantat de la música, pensava anar-se’n a un monestir budista. Però ens vam enamorar: ‘entrega’t a Déu si vols, però també a mi’, li vaig proposar. Vam començar a treballar en 'Pierrot in turquoise' i vam ser feliços durant un temps».
  

Lindsay Kemp i David Bowie.

  El 1972, Bowie li va trucar per demanar-li que dirigís un espectacle al voltant de 'Ziggy Stardust' al teatre Rainbow, de Londres. «Va compondre algunes cançons per a mi, perquè les ballés», explica, i cita la tornada de 'Starman', i 'Queen bich'. Encara que des que Bowie va morir li plouen els qüestionaris sobre el cantant, diu que està encantat de parlar d’ell. Però ha sigut «incapaç» d’escoltar el seu disc pòstum, 'Blackstar'. «Massa dolorós».
  

 Una altra figura del pop que va trucar a la seva porta va ser una adolescent Kate Bush. «Era molt tímida: es  posava al fons de l’aula. Però quan va començar a fer la seva música vaig pensar: ‘¡Aquesta noia és salvatge!», explica. «No tenia ni idea de les seves aspiracions com a cantant i un dia vaig arribar a casa i em vaig trobar el seu primer àlbum, 'The kick inside', amb una cançó, 'Moving', dedicada a mi. Va ser una gran sorpresa».
   

 La seva col·laboració amb Bush en el film curt que aquesta va dirigir el 1993, 'The line, the cross and the curv'e, va entroncar amb les seves primeres motivacions artístiques: basada en el seu disc' The red shoes', al seu torn es va inspirar en la pel·lícula del mateix títol, de 1948, que, confessa, li va canviar la vida. «Sempre vaig voler fer aquest paper de sabater des que la meva mare em va portar a veure-la», revela. Se suposava que ell havia de seguir la tradició familiar i ser mariner. «Per això al principi ella es va penedir d’haver-me portat al cine». Contrarietat efímera: «Amb el temps es va adonar que això era al que volia dedicar la meva vida».