La Oreja de Van Gogh, el culte a la cançó

Així com hi ha grups pop que, al cap dels anys, se senten empesos a obrir-se a altres estils, a semblar més profunds o més inquiets, La Oreja de Van Gogh continua allà on era, a la recerca de la tornada emotiva i la rima perfumada. Objectius que permeten al grup donostiarra presumir de repertori, com es va poder apreciar dilluns passat al Festival de la Porta Ferrada.

La cantant actual, Leire Martínez, ja fa nou anys que és al grup, amb el qual ha gravat tres discos d’estudi. La seva veu té més cos que la d’Amaia Montero, si bé el timbre no és gaire diferent i s’adapta a les cançons de totes les èpoques que el grup va abordar a Sant Feliu de Guíxols. Potenciant les de l’era moderna i les del seu últim disc, 'El planeta imaginario', com 'Estoy contigo', que va obrir la sessió amb la seva atmosfera intensa i la guitarra a l’estil The Edge.

LA CAÇA DE LA TORNADA IDEAL

L’ambició de La Oreja és trobar aquella tornada bonica i emocionant que a un li pot canviar el dia. Ni més ni menys que això. I aquí hi va haver estimables peces noves com 'Intocables', 'Esa chica' i 'Diciembre'. Esquitxant el repertori, rescats de l’era Amaia: 'Cuídate', amb el seu homenatge al Donosti sound («'sin ti, nunca podré escuchar/ a La Buena Vida más'»), 'Rosas', '20 de enero'… I una falca desendollada en què Pablo Benegas va tocar l’ukelele.

Notícies relacionades

L’Editorial de Cristina Villanueva: Celebrem la vida

Mor Quimet Pairó, el maître que servia Dalí i Josep Pla al celler de ca la Teta de Figueres

Leire Martínez va utilitzar la primera persona del plural i va semblar fer més de portaveu del grup que de si mateixa: es va referir a les composicions de «quan teníem 20 anys» passant per alt que ella va ingressar en la formació una dècada més tard. Com si La Oreja primés la idea de banda unitària per sobre de les individualitats, amb la cançó, i no la cantant, en el centre de la imatge.

I mantenint el passat a ratlla: encara que al tram final del concert no hi van faltar alguns clàssics ('Muñeca de trapo', 'La playa' i fins i tot 'Puedes contar conmigo', composta per l’absent Amaia), el grup va recordar que la seva era moderna no flaqueja de hits, com 'El primer día del resto de mi vida' i 'La niña que llora en tus fiestas', amb èxtasi electro-trance inclòs. Nostàlgia, la justa.