Chano Domínguez i Mariola Membrives, molt camí per recórrer

A Chano Domínguez, el pianista de Cadis que ha agermanat jazz, flamenc, copla i música llatinoamericana, el coneixen aquí i a l’altra punta del món. A Mariola Membrives, cantant i actriu cordovesa, sembla que li està arribant el seu moment, tot i que encara és una desconeguda per al gran públic. De fet, divendres, mentre s’asseien i desplegaven els vanos per barallar-se amb la calor sufocant del Teatre Grec, unes espectadores es preguntava qui era aquella cantant que debutava amb Chano Domínguez. O sigui, que l’aposta del 15è Festival Mas i Mas per inaugurar les seves nits d’agost al Grec era alta: el primer concert junts d’un pianista consagrat i una veu per descobrir.

El risc era per si mateix alt i van decidir que en el repertori jugarien sobre segur. Van triar estàndards de jazz, coples, cançons populars llatinoamericanes, tangos i una ranxera. Molts títols habituals en el repertori de Domínguez que, segurament per veterania, va fer la impressió de portar les regnes. Va arrencar en solitari i va aparèixer Membrives per cantar Round midnight, la peça més icònica del jazzman de capçalera del seu company, Thelonious Monk. 

DE MENYS A MÉS

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

Al pianista se’l veia en la seva salsa, però a Membrives no tant. Pendent del piano, cantava més per al gadità que per al públic. Potser l’estàndard de jazz no és la seva millor arma, potser l’escenari i els galons de Domínguez imposen molt. «A veure si aquest altre estàndard ens surt millor», va dir després la cantant amb franquesa.

I a mesura que va avançar la nit, tot va sonar més fluid. A Vuelvo al sur, tango d’Astor Piazzola, Membrives es va avançar al piano i va demostrar com d’atrevida, a estones fins i tot llibertària, pot arribar a ser. Va imprimir un caràcter propi, punyent i dramàtic, a Ojos verdes, copla sobre la qual semblava que Martirio tenia l’exclusiva des de la seva col·laboració amb Domínguez. Potser amb peces obertament flamenques, d’igual a igual, la química entre pianista i cantaora s’hauria fet encara més evident, però no va ser un mal inici. Si s’ho proposen, tenen molt camí per recórrer. Cap on, com pregunta la cançó de la cubana Marta Valdés que va sonar cap al final, s’haurà de veure.